401 (30/09/2016)

Estrip Art

img_3024

Pasqual Alapont

Sóc jo. Aquesta dona nua sóc jo. Aquests ulls, sobretot, són els meus ulls de fa més de quaranta anys. Sóc al pati, a l’escola, i uns companys es riuen del meu germà i li diuen Maria Botines perquè té els peus plans i ha de dur unes sabates especials. I jo sóc un infant de vuit o nou anys, un xicot que s’avergonyeix del seu germà gran. Aquests ulls de dona són els meus ulls, atemorits i humiliats pel record d’un dolor antic que ha esdevingut dolor del record. M’obstine a trobar l’anècdota, el context, la història d’aquests ulls ignots, com quan passege per un museu i contemple els quadres i espere que em parlen, ni que siga amb una llengua que no entenc del tot. Deu ser això, l’art, com mirar-se a l’espill i reconèixer els ulls d’aquesta dona que no pot ser sinó jo.