Número 281 (21/2/2017)

Sense llençols

por Xavi Ballester

            Ahir a la nit va morir l’àvia.

            Quan hi penso, el primer que em ve al cap és la seva imatge plegant llençols al menjador de casa. Per fer-ho, lligava dues puntes aprofitant algun dels cargols que subjectaven els estants de la prestatgeria que presidia l’estança. Jo tenia quatre anys. Era una prestatgeria enorme, blanca, de conglomerat i xapat de melamina, tota plena de llibres. Un cop nuades les dues puntes, agafava les de l’altre extrem del llençol, es col·locava a l’altra banda del menjador, just darrera de la taula, i desplegava tot el llençol damunt del meu cap. Recordo els seus braços movent-se amunt i avall fins aconseguir estendre bé la roba. Era un moviment delicat però decidit. El llençol s’inflava i es desinflava cada cop que pujava i tornava a baixar lentament sobre meu.

           Recordo com si fos ara la llum transparent dels raigs de sol a través de la roba neta, la casa s’omplia d’una claror nívia, brillant als ulls, que s’espargia per les parets. El menjador es transformava en un mar d’ones blanques. Des del seu fons, escoltava les rialles de l’àvia a la superfície, llunyanes i properes alhora, ben bé com si estigués sota l’aigua. Mai no he vist ningú riure d’aquella manera com quan l’àvia reia en fer volar els llençols damunt del meu cap. Tan oberta, tan honesta; i també tan trista. L’àvia no deixava de moure els braços i de repetir quelcom semblant a que cal començar el dia respirant frescor o que corri l’aire perquè faci net, deia, no recordo bé les paraules exactes. Cada cop ho deia més alt, però amb la veu continguda, com si fes un esforç per retenir les ganes de cridar. Les rialles. El que no oblido són les seves rialles, que semblaven eixamplar encara més el sostre de casa. Quan l’àvia reia, el feia desaparèixer i tots dos, ella i jo i ningú més, érem lliures en ple mar obert.

            Abans de morir, ja feia massa anys que l’àvia no plegava llençols com llavors. Fes sol o plogués, l’àvia plegava llençols cada dia. Ho feia sempre a primera hora del matí. No passaven dues nits seguides sense que l’àvia no canviés la roba dels nostres llits. Tot i així, no entenia d’on sortien tants llençols; a casa sols érem ella i jo. En morir els pares, l’àvia es va fer càrrec de mi. La veritat és que de la seva mort no en recordo gairebé res, tan sols el trasbals de la trucada de la Direcció General de Trànsit en plena matinada i l’àvia posant-me l’anorac damunt del pijama per anar a l’hospital. Tota la família va posar el crit al cel quan ens van veure entrar per la porta d’urgències. El tiet Julià va voler discutir amb l’àvia sobre la idoneïtat de la meva presència, però l’àvia no el va deixar. El seu germà era de les persones que sempre tenen ganes de discutir i l’àvia ja feia temps que va decidir no discutir amb ningú. No en recordo res més. Aquella nit, els metges no ens van deixar veure els cossos.

            L’àvia, però, mai no va deixar de parlar-me dels pares. Quan em mostrava fotos on hi apareixien, els pares eren per a mi com una presència imaginada, no van ser mai un record de quelcom físic, real. Des d’aquella nit, la primera que vaig dormir a casa de l’àvia, allò que mai no he oblidat és l’olor de llençols nets que m’envoltava a l’hora de ficar-me al llit. La memòria pot ser injusta, o sàvia.      

           L’àvia era una persona extremadament endreçada i mai no deixava res pel mig. Un cop plegats, no podia veure la pila dels llençols damunt del sofà o d’alguna cadira ni un minut. Un dia, encara no deuria haver fet els 5 anys, vaig preguntar-li on els desava. Sentia curiositat per saber on anava a parar aquella pila tan alta de llençols. A la seva habitació l’àvia hi tenia un armari no gaire gran, amb les portes de vímet i amb tan sols dos calaixos a la part de baix. Quasi sense mirar-me, com qui té la ment ocupada en una altra cosa, l’àvia em va dir que “al seu armari”. Un dissabte que es va passar tota la tarda plovent de manera feixuga i sense interrupció,  l’àvia es va quedar adormida al sofà. Vaig aprofitar per anar a la seva habitació amb la intenció de satisfer la meva curiositat. Aquella tarda, però, lluny de resoldre’s, el misteri es va fer més evident perquè, tot i regirar els calaixos -amb molt de compte de no canviar l’ordre de l’àvia- no hi vaig trobar ni rastre dels llençols.

            Vivíem en un pis molt assolellat del carrer Providència, encarat a sud. Ens hi vàrem traslladar poc després de la mort dels pares. L’àvia volia començar de nou i per això va triar una finca de nova construcció, d’estètica racionalista típica de principis dels anys 70. L’endemà de la mudança, quan el pis era encara tot ple de caixes per desembalar, el primer que va fer l’àvia va ser col·locar els llibres a la prestatgeria blanca del menjador. Hi va dedicar tot el dia. Recordo que amb els anys els llibres dels prestatges al costat del finestral que donava al balcó tenien el llom descolorit pel sol. No recordo, però, cap títol. Mai no me’n vaig llegir cap, i tampoc no ho faré ara. Imagino que quan vagi al pis a recollir les seves coses, els ficaré tots en capses i els hi vendré a pes a la Glòria, la propietària de la llibreria de vell del barri. La Glòria és una dona vella, amb la pell groguenca i rugosa com el paper dels llibres que s’amunteguen caòticament a la botiga. L’àvia s’hi passava hores remenant llibres i xerrant amb la llibretera. La Glòria fuma com un carreter, sempre la veus amb una cigarreta penjant dels llavis. Fa uns anys alguns veïns van voler denunciar-la a l’ajuntament perquè el local no complia la normativa antiincendis. En saber-ho, l’àvia es va enfadar molt i em va dir que hi ha gent que no s’hauria de preocupar tant dels altres i més d’ella mateixa. Estic segur que així que la Glòria em vegi entrar per la porta em dirà que viu gràcies a la insensibilitat dels qui com jo es venen els llibres a pes i de la sensibilitat dels qui encara compren llibres oblidats, com l’àvia. És una de les seves frases predilectes. Però sé que en el fons no em tirarà en cara que els vengui, perquè també sap que en el fons l’àvia no els hi va tenir mai vertadera estima. De fet, mai no em va invitar a llegir-los. En una ocasió vaig preguntar-li si se’ls havia llegit tots i em va respondre que temia que si, que malauradament havia tingut prou temps i prou soledat per fer-ho. Em fa l’efecte que la Glòria era l’única persona en qui l’àvia confiava de debò. Per aquest motiu no m’ha estranyat que no hagi passat per l’hospital, tampoc esperava trobar-me-la.

            La prestatgeria del menjador semblava créixer cada dia més. L’àvia va haver de reforçar-la a la paret amb unes cantoneres metàl·liques, col·locades estratègicament en els punts que suportaven tot el pes. Aquell matí vàrem suar de valent per collar totes les cantoneres. Quan vam acabar de collar l’última, l’àvia es va quedar una estona llarga asseguda a terra, estintolada a la paret, mirant la prestatgeria immòbil, sense dir res. Semblava que estigués mirant-se en un mirall i no hi trobés reflectida la seva imatge. Cada dia hi contenia més coses, no tan sols llibres. Si volia trobar qualsevol cosa de casa, una joguina o els vinils de música o els didals i fils de cosir, sabia que la trobaria a la prestatgeria. No hi havia, però, cap fotografia. Tampoc a la resta de la casa. L’àvia em deia que no necessitava cap fotografia meva perquè ja em veia cada dia. I la resta de persones?, vaig preguntar-li. No n’hi ha tantes com per què no les pugui recordar, em va respondre.  

            L’àvia era d’aquelles persones que et fan sentir segur al seu costat. Encara que no et mirés directament, et senties a recer dins del camp del seu esguard. El seu rostre era afable, de faccions suaus, amb uns ulls petits i de mirada ampla. Semblava cobert per un tel invisible d’aflicció que s’hagués abatut sobre seu sense ella voler-ho. Aquella aflicció, però, quasi imperceptible, no la feia una dona absent. Jo sabia dins meu que l’àvia sempre hi era encara que no hi fos. Els divendres a la tarda era l’únic dia que l’àvia no em recollia a la sortida de l’escola. La mare d’un company, en David, m’acompanyava fins a la llibreria de la Glòria, on l’àvia em recollia quan ja s’havia fet de nit. Si li preguntava on havia anat, l’àvia em responia amb alguna tasca quotidiana, fer la compra o anar al banc, sense voler donar-li cap importància. Com quan vaig preguntar-li pels llençols. 

<continuará>