Número 227 (25/4/2017)

Pèsols, per Xavi Ballester

Ahir a la nit vam arribar massa tard, feia massa fred i estàvem massa cansats. Hem dormit en llençols nets que feien olor d’algú que no érem nosaltres, envoltats de les nostres maletes velles que no vam tenir esma de desfer abans d’allitar-nos.            

Tons pares ens han cedit l’habitació de matrimoni, tot un detall. Em llevo, no hi ets. Assegut a l’espona del llit veig que les maletes estan buides i la roba desada als armaris. M’agrada pensar que t’has afanyat a iniciar la conquesta de la casa, tot i que quan vas per feina no les tinc totes. Però aquest cop no tinc ganes de discutir més, ja vam discutir prou amb els del banc i no ens ha servit per a res. Aquest cop vull fer bé les coses, ho he decidit, m’hi esforçaré de debò.            

Miro per la finestra: núvols. Ens espera un matí llarg. Baixo.            

Del menjador estant, els sento: petits repics vidriosos, com si ja hagués començat a ploure. Miro de nou per la finestra: no plou. Tanco els ulls. No hi ha dubte, venen de la cuina. Sense gosar travessar el llindar de la porta, us veig a totes dues, mare i filla, assegudes a la taula. Qui t’ho anava a dir, després de tants anys, que hi tornaries, però així són les coses. Sense deixar de xerrar, fiqueu i traieu les mans d’una bossa de plàstic, arronseu els braços i arrauliu les mans contra el pit amb tota la cura, com si abriguéssiu un gatet acabat de néixer. Feu uns moviments mínims i delicats amb els dits i després estireu de nou els braços cap a un bol de vidre fins a tenir-hi les mans al damunt. Just en aquest moment, quan obriu les mans, sonen els repics. Diminutes, d’un verd quasi llampant, hi deixeu anar unes boletes que cauen amb alegria continguda.            

Pèsols. Esteu pelant pèsols.          

Tanco els ulls i em pregunto si, quan creus que ho has perdut tot, no és aquest el so exacte de la felicitat: el lleu esclat de les tavelles en obrir-se, el repic dels pèsols en caure dins del bol.