Número 36 (20/02/2018)

El noi de l'autobús, per Sílvia Jané 

Ja puja, com cada dia. Fa cua ordenadament i si algú s’adavanta el deixa passar sense dir res. Porta la targeta a la mà i sempre sembla que es sorprengui del sorollet que fa la màquina en marcar-la. Cerca lloc amb la mirada i revisa tots els passatgers amb els seus ulls orientals; si no en troba es queda dret agafat a la barra amb totes dues mans. Observo que de vegades murmura alguna cosa, un xiuxiueig imperceptible. M’agradaria saber què diu. Un nen petit li fa ballmanetes i ell li somriu amb la seva boca de rap. Li agraden els nens, s’hi entén bé. Amb els qui no s’entén tan bé és amb els iaios que de vegades li pregunten si ja sap a quina parada ha de baixar. Com no ho ha de saber? Si te vint-i-dos anys! Ho te tot memoritzat perfectament: el número d’aturades del vehicle, les botigues per davant de les quals passa, quants cops tomba, fins i tot coneix els conductors (voldria preguntar pel de les ulleres gruixudes com les d’ell però com li han advertit que no els distregui no gosa). Va a treballar. Li agrada. Molt. Sempre és puntual i de vegades arriba abans que obrin. També li agrada ser el primer. Amb la seva cara rodanxona i el cabell enclenxinat rep els companys amb una abraçada, especialment els dilluns. Tots són com ell i es dediquen a les arts gràfiques. L’encarregat, en Toni, que abans havia estat el monitor de l’esplai on anava, li ha dit que ho fan molt bé i si ho diu en Toni ha de ser veritat. Però jo tot això no ho sé perquè no li ho he preguntat mai. Jo tampoc goso. Qui sap si un dia reuniré la valentia de seguir les petjades del seu caminar matusser i li diré que voldria saber com es diu. Per algun punt es comencen a trencar les barreres i el nom sempre és un bon començament.