25 May

2003 Seven Nation Army, The White Stripes

por Javier Avilés

Sangro, sangro, sangro. Todas mis palabras son como pérdidas de sangre que caen sobre mi camisa. Y las manchas de sangre dicen que me vaya a casa. Pero, ¿dónde podría ir? Mi casa está donde pisan mis zapatos, donde mi culo se aposenta para pasar una larga tarde más de espera infructuosa. Mi casa está donde pueda apoyar un vaso y la botella no se termine nunca. Si ésta es una ópera eterna, entonces yo no llego a ser ni un triste figurante que aparece en la esquina izquierda del escenario. No tengo ni una sola frase y ni siquiera pertenezco al coro. Algunos, chaval, solo somos parte de la escenografía. Ya sé, dirás que algo tengo que haber hecho si tú estás aquí entrevistándome, intentando descubrir algo del mundo musical a través de mis experiencias en estos más de cincuenta años. Después de todas estas charlas, ¿tú qué crees? Dicen que todo el mundo tiene una historia que contar, desde la Reina de Inglaterra hasta los Sabuesos del Infierno. Cualquier persona, no esos tan destacados, sino, pongamos, el cartero o el carnicero, tiene una historia que contar. Quizás alguna de esas historias te espeluznarían. Cada historia personal deviene en una historia de terror. Puede que te sientas decepcionado porque no te estoy contando esas historias. Sabes, me las cuento una y otra vez cada noche. Porque no puedo olvidar y tampoco puedo dormir. Viajo adelante y atrás en mi memoria reviviendo toda mi vida, como una película que avanza y retrocede a mi antojo. Y la única conclusión que obtengo es “Déjalo”. Quizás un ejército de siete naciones logre al final que desvele los secretos, que me saque las palabras como esos bárbaros me arrancarían la espina dorsal estirando por la espalda. Imagina que bonito trofeo. Imagina que buen mástil para un contrabajo. Qué bonita clavijera podrían insertar en mi cráneo. Déjalo, me repito, vuelve a casa, me digo justo antes de levantarme de la cama, de ese potro de tortura al que acudo cada noche a contarme a mi mismo todas mis historias. Y cada día, antes de que salga el sol, me digo lo mismo. Vuelve a casa. Y me siento en el sillón y abro una nueva botella de bourbon. Nada saldrá de mis fríos labios muertos. Nada conseguirán, ni aunque vengan juntos elfos, hombres, enanos, orcos y trasgos y… ¿cuáles eran los otros dos ejércitos? ¡¿Cómo?! ¿qué dices?,  ¿que no es eso?… pues siempre creí que… ¿en serio?… entonces es la batalla de los cinco ejércitos y no el ejercito de las siete naciones… bueno, como sea, como diría algún personaje de novela, prefiero recordar las cosas a mi manera. Jajajajaja…. Ahora sí que me has dejado patidifuso. No tenía ni idea. Siempre he estado confundido en ese detalle. ¿Lo ves? ¿No es mejor que no te cuente nada de mi vida en los escenarios, de mis giras, de mis actuaciones? Si lo hiciera estaría inventando mi propia vida, recreándola de manera parcial y falsa. Mira a tu alrededor. Esta habitación en penumbra, apestando a tabaco y alcohol, impregnada del sudor rancio acumulado a lo largo de los años. Esta es la realidad. Lo que recuerdo cada noche es la historia de mi vida que me cuento a mí mismo. La vida vista desde mi punto de vista. Mi vida. Personal e intransferible. Única. Es lo que me queda. Y no tengo interés en compartirla con nadie. No quiero que nadie me la refute. No quiero que nadie venga a decirme que cada noche de insomnio recreo una ficción… ¿cómo la llamarías tu?… sí, una ficción solipsista que solo, y lo digo siendo optimista, solo roza la realidad por la parte que me tocó vivir. ¿Sabes una cosa? Cuando uno está en el escenario prefiere no mirar hacia el público. Las luces, el sonido que te vuelve, de alguna manera te aísla. No todos te dirán los mismo. Cuando tocábamos yo siempre prefería mirar las cuerdas del bajo. Miraba mis zapatos y la lista de canciones. De alguna manera estaba solo. Formando parte de un grupo, sí, pero aislado en la parte que me tocaba y tocaba. Fuera todo atronaba, todo te enceguecía y te asordaba. Cada persona es una isla. Somos un arrecife de islas móviles flotando en la inmensidad de un mar que nos tragará y nos borrará… en fin, ¿así que no se trata de la batalla de los cinco ejércitos? Jajajajaja.

25 May

Parler

per Xènia Ribas Beltran

No es pot dir que hagi estat bufar i fer ampolles ni, a hores d’ara, que tot sigui un conte de fades d’aquells de i foren feliços i menjaren anissos. Tanmateix, amb independència d’això, ho és i molt, de feliç.

Ara ja fa un any que estan junts. Al principi, a la Júlia, malgrat que buscava desesperadament una figura materna, li va costar acceptar-ho. Però, a poc a poc, li va començar a agradar cada cop més que aquella a qui havia etzibat “tu no ets la meva mare” estigués per ella, tal com no havia sabut fer l’Alba. I a ell mateix també li va costar trobar l’encaix. De sobte, ell, que no havia estat mai un amant dels grans canvis – més aviat al contrari –, ara es trobava que estar amb la dona que estimava implicava, entre moltes altres coses, una nova i inesperada paternitat. Realment, si mira enrere i repassa aquest vertiginós últim any, li sembla quasi un miracle que hagin aconseguit arribar fins aquí. Leer más

24 May

“John Ford a París”, Capítol 41

per Maiol de Gràcia

Merde…

Admiro les gàrgoles de la catedral de Notre Dame, trepitjo una merda de gos gran i llefiscosa, perdo l’equilibri enrere mentre avanço sense voler cap a un  guiri gros, blanc i suat, que porta el mòbil mig penjant de la butxaca dels shorts perquè aquests li van tan ajustats que no donen per a més, i m’hi estampo inevitablement, cosa que fa que el mòbil li caigui a terra i m’acusi en un idioma viquing d’alguna cosa que no entenc però que jo, i tots els que ens envolten, inclosos els segurates de la porta de la catedral, traduïm per: lladre de merda m’has tractat de fotre el mòbil amb la típica excusa de lladre romanès que es basa en que has trepitjat una merda de gos a la porta de Notre Dame.

Davant d’ai, tal falsa acusació, no em queda més remei que tractar d’explicar-los l’error mentre els ensenyo les marques de la trepitjada fatal tot aixecant la bamba ostensiblement, de manera que les restes, encara líquides, de la diarrea, s’escampen, com petits dibuixos repartits amb gràcia fugaç i divina, pels fúcsies, grocs llampants, verds poma i d’altres altisonàncies de tal ai caire, de la roba dels viquings, que cada vegada em miren amb més odi, fàstic i superioritat.

Com que domino el francès a la perfecció, opto per demostrar la meva innocència als segurates que han abandonat la porta i s’han aproximat  fins a la rotllana de guiris que m’acusen de tots el mals del món. Després d’escoltar-me set segons em demanen que calli d’una puta vegada i que foti el camp abans que allò es converteixi en un camp de batalla absurdo-racista de pa sucat amb oli.

Mentre me’ls escolto, sorprès i agilipollat, vaig fent que sí per si de cas mentre sento com no massa més enrere es comencen a imposar els insults contra els turistes i contra els estrangers en general, cosa que em fa pensar que començo a entendre el que m’estaven provant de dir  els segurates, i que, erròniament,   donava per racisme dels guiris cap a mi i no dels autòctons cap els guiris i estrangers en general.

Un merder, vaja, perquè de sobte volen coses. Llaunes, ampolles de plàstic primer i de vidre poc després. Una sabata, un encenedor petit, un de gran, un encenedor de la mida d’un ipad. Un ipad. Els segurates, nerviosos, es retiren rere la porta de la catedral i la tanquen. Suposo que fan les trucades pertinents perquè poc després ja se senten sirenes de policies i bombers i ambulàncies. Al bell mig de l’acció m’agenollo entre la colla de viquings histèrics que recullen tot allò que els tiren i ho retornen amb més força i punteria. Entre cames peludes, burilles de cigarretes i cagades seques d’ocell, distingeixo les restes encara líquides de la merda de gos just quan estic apunt d’arrepenjar-hi una mà.

I mentre l’evito amb maestria d’entès en el tema, passa la cosa. Mentre l’evito es fa un espai impossible al meu voltant i un sol crit viquing creua la meva minúscula perspectiva de la vida d’un cantó a l’altre. L’espai es fa gran i em permet allunyar-me encara més de la merda de gos i aixecar-me tot d’una mentre alguna cosa demoníaca s’estavella contra la cagarada i fa retronar la catedral sencera, la ciutat sencera, el món i part de l’univers sencers, durant tres o quatre segons llargs com un dia sense pa, tot just abans de partir l’illa en dos i fer-nos caure tots pel forat resultant.

Només sobrevisc jo i un tros de tifa que, inesperadament, sap nedar.

Quan arribo a bon port li pregunto a un gendar-me què ha causat una desgràcia d’ai tal dimensions. I ell, molt afrancesat tot ell, assenyala cap a la teulada de la Catedral i diu:

– Cela:

 

24 May

Pèrdua

Un microrelat de Jordi Bonet-Coll

D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos gossos, la paciència, molts cabells i el marit —fart de viure amb una dona tan perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.

 Microrelat guanyador del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)


Jordi Bonet-Coll (la Bisbal d’Empordà, 1969) ha publicat un conjunt de relats (T’arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999, una novel·la curta (S’ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l’any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Va escriure el guió del documental La Bisbal d’Empordà: 100 anys de ciutat i té contes publicats en tres reculls col·lectius. O sigui, només li queda la poesia (improbable) i una novel·la llarga (en procés).

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó