24 Abr

Pròleg “John Ford a París”

per Maiol De Gràcia @maiol2

Johnfordaparís va venir amb tot el paquet: algú em va parlar de twitter, allà hi vaig trobar uns quants enllaços a blogs i, sense adonar-m’en, ja estava provant de crear el meu. D’aquí va sorgir en John Ford. En aquella època tenia una eufòria creativa irrefrenable. Estava ben emmerdat amb l’escriptura de La peixera i necessitava una via d’escapament als lligams d’una estructura molt pensada i d’unes revisions constants.

Vaig pensar que res no podia ser més lliure que un personatge sense passat ni futur, un ésser eternament embadalit en la contemplació d’un món que ja no pot ni vol comprendre.

M’hi posava quan tenia una horeta i només em permetia fer-hi una o dues  revisions.

Havia de sonar  fresc i matusser a la vegada. Em treia el mono d’imaginar i, tot i que el John en passés de tots colors, jo en sortia satisfet.

Per publicar-les a la revista Rosita, he revisat totes les entrades i, depenent de com vagi la cosa, n’afegiré de noves. Sigui quin sigui el cas, espero que us ho passeu la mar de bé i que gaudiu del París del John.

24 Abr

Pròleg “Passatemps”

Sebastià Jovani  @Sebastia_Jovani

 

Si Georges Perec aixequés el cap (cosa que sempre ens ha semblat una proesa, atès l’efecte gravitatori inversament proporcional que devia generar aquella barbeta meravellosa amb forma d’enclusa), segurament beneiria la poca-soltada d’enginyar una secció de passatemps ubicats al molt respectable món literari. Però què és la literatura, al cap i a la fi, sinó una combinació més o menys encertada de sopes de lletres, jeroglífics, paraules creuades, recerca de diferències i d’altres desafiaments ociosos ideals per escometre al tramvia, com els poemes d’Oliverio Girondo? Què amaga tota gran novel·la sinó la substància d’un passatemps de proporcions èpiques? «Recerqui el temps perdut» (així, a la brava), «trobi les set diferències entre Molloy i Malone» (però n’hi ha tantes, segur?), «uneixi els punts d’un text de Thomas Bernhard» (en cas que n’hi hagin)… En el fons, la literatura no és altra cosa que una forma molt peculiar de fer discòrrer el temps. Ah, exacte. Discòrrer el temps.

Passar el temps. Passa-temps. Ja ho tenim. A una altra cosa, papallona.

24 Abr

Pròleg “Ni mudes ni a la gàbia”

per Xènia Ribas @canetmar80

Passeges pels carrers i, a voltes, sents unes veus mig ofegades que et criden. Són murmuris fràgils, quasi laments. Però tu, inconscient, les bandeges. I elles, resignades, se’n van a poc a poc.

I un dia, voldràs parlar i, quan el so ja estigui a punt de sortir, t’aturaràs en sec i no badaràs boca. No vas fer cas a les veus i ara ja no les sents. Han desaparegut. S’han mort. I, ara, muda tu i mudes elles.

Diuen que el vocabulari s’adapta a les necessitats de cada moment. I potser és cert. Però hi ha qui creu que, en cada mot perdut, se’n va un concepte, una emoció, una vivència. Som més pobres i menys lliures perquè ja no ens podem expressar igual. Amb aquesta secció, vull intentar que tornem a sentir les veus de paraules i d’expressions que s’estan apagant i que es tornin fortes, vigoroses i radiants. Mai més ni mudes ni a la gàbia.

24 Abr

Pròleg “Massa vell per ser George Willard”

per Xavi Ballester @xaviballester1

 

Accepto el meu fracàs, involuntari si voleu, però fracàs sense pal·liatius: no visc a Winesburg, no sóc periodista, no sóc cap personatge d’en Sherwood Anderson i em faig vell. La Rosita, però, em permetrà fer-me’n la il.lusió: observar el fascinant i míser món dels homes, gosar preguntar-me per què seguim escrivint, per què seguim llegint, per què temem preguntar-nos tot allò que ens preguntàvem de petits. I compartir-ho amb qui vulgui. Disculpes per avançat per les tonteries que se m’escolin.

 

24 Abr

Pròleg “El llibreter recomana”

¿Vacío lector? ¿Marasmo editorial? ¿Jaqueca librera?
El llibreter recomana és la solució de Rosita per a prescriure llibres d’urgència en cas de necessitat peremptòria. Criteri garantitzat gràcies a les recomenacions de llibreries de solvència i independència contrastada com ara l’Atzavara (www.atzavarallibreria.com) o Taifa llibres (www.taifallibres.com). No es coneixen efectes secundaris, tret d’una incontinència lectora irrefrenable. Ara bé:
Lea atentamente las instrucciones de esta sección
y consulte a su librero en caso de necesidad.
23 Abr

Pròleg “LiteNeures”

per LaPerson, @LaPerson2016

 

Dubtes, neguits, pànics, dates d’entrega, les pressions dels editors, però també el gaudi de crear i fer-se la sorda amb les exigències del seu alterego. LiteNeures reflectirà, de la mà de LaPerson, simplement això: les neures d’una litedibuixadora. Encara no sap com és el personatge, només que és una mica insegura, que n’ha d’aprendre molt i que anirà descobrint dibuix a dibuix les dificultats i els plaers de col·laborar periòdicament a la Rosita.

22 Abr

Prólogo “¿De dónde vienen las cosas?”

por Jean Murdock  @CgAjeanmurdock

 

Lo habrás oído muchas veces: que con tanto cartón y tanto plástico los niños ya no van a saber de dónde vienen las cosas ni lo que es un pollo. Y los niños luego se convierten en adultos (eso lo habrás oído también, pero es mentira: la gente solo envejece, jamás madura). La cuestión es que está mal que nadie sepa de dónde vienen las cosas. Por eso he compuesto esta galería de productos básicos, para que todo el mundo sepa de dónde vienen, sin distinguir entre niños, chavales, jóvenes, a medias y mayores. Aquí todo el mundo cabe. Lo que no cabe, naturalmente, son todos los productos del mundo. Ese trabajo menor se lo dejo a los aficionados. Esta es una guía rigurosa que solo pretende enseñar lo que vale un peine(1) sin montar un pollo, lo cual, como todo el mundo sabe, es ridículo, porque no hay sillas de montar para pollos (2).

 

 


 

(1) Al parecer el precio de un peine oscila entre 0,50 y 400 euros, según te tomen el pelo. Aunque luego hay peines de valor incalculable, como el de Chillida o como ese peine del siglo VII que tiene dos caras (para peinarse las cejas al tiempo que el flequillo) y forma parte de la colección de peines del Museo Británico.

(2) Para disgusto mío y estupor de todos he descubierto que sí, hay sillas de montar para pollos, lo cual es muy perturbador.

22 Abr

Prólogo “Libro competencia”

por Dioni Porta @dionisioporta

Una de las funciones indispensables de la literatura es la de recordar que la realidad no existe como tal, y es que lo real  no es más que un relato sesgado construido por las diferentes subjetividades que lo interpretan. Esa realidad como indefinición es un espacio feliz para la literatura, pero del mismo modo debe reconocerse que hay una realidad mucho más concreta compuesta por una serie de condicionantes que determinan cualquier historia. En toda narración se da una dimensión psicológica individual, pero ésta se expresa siempre en un contexto, y en ese contexto, la economía desempeña un papel central.

Los personajes se encuentran en una cierta situación económica y los relatos se desarrollan en un marco económico determinado, y así iríamos pasando de lo microeconómico a lo macroeconómico hasta concluir que el propio modelo económico (post-capitalista en nuestro caso) influye directamente en la ideología de valores que sirve de trasfondo a toda narración.

Desde  “Libro competencia”  intentaremos acceder a algunos de esos textos en los que la relación entre literatura y economía se manifiesta de un modo más explícito o evidente.