per Xènia Ribas @canetmar80

– Hòstia, Martí! Però que no veus que si no t’hi sinceres no servirà de res? Ostres, tu, aprofita l’oportunitat… Que anem prims de butxaca i vés a saber quant de temps ho podrem mantenir…  Escarrassa’t més, cony!

Però el cert és que, cada cop que hi va, camina pel carrer amb el cap cot i la cua entre les cames, com si fos un gos esporuguit. Es consola pensant que ha millorat una mica: ja no pateix un atac de pànic desfermat quan entra al consultori. Tot i que… tot i que no aconsegueix relaxar-se i, encara menys, obrir el seu interior, com la Núria li demana. La veritat és que li segueix costant entendre aquesta fe absoluta que té en la psicòloga, com si fos la deessa suprema d’una religió i ella en fos la devota principal. Ell no, no hi creu pas – ni en les deesses ni en la psicologia –. Però sí que creu en la relació i lluitarà tot el que calgui per dur-la a bon port. “I si algú em titlla de calçasses… se me’n fot, tu!”.

S’asseu a la cadira d’un restaurant xinès que hi ha al costat de la consulta. Mira el rellotge i sospira. És d’hora. Almenys podrà dinar tranquil… Mare meva, quina calor que fa… Entre els nervis i la calitja infernal, sua com un porc. Es pren la canya d’un sol glop, com si fos un got d’aigua. Ve tant de gust, tan fresqueta… En demana una altra. Bufa, que bona… Els músculs se li destensen i es relaxa. El cambrer li porta olives i fruita seca per matar la gana i ell està tan afamat que s’ho cruspeix tot en un tres i no res. Redéu, quina set… Una canya, si us plau. I una altra. I una altra. I una altra…

Ja són les cinc. Entra al despatx. Quan s’escarxofa a la butaca, tot eixarrancat, s’adona que porta una pítima monumental. Fins i tot, li roda el cap. La psicòloga li suggereix que val més que ho deixin per a un altre dia, “que no estàs en condicions, Martí”. Però ell insisteix en fer la visita. “És que… ho necessito… (si no, la Núria m’esbroncarà i amb raó)”.

Al dia següent, els records són tan borrosos… Se li apareixen imatges plenes de boira en què la doctora no aconsegueix dissimular i es cargola de riure. Ai las… No està gaire segur de què va dir ni de què va deixar de dir però hi ha una cosa que sí que recorda perfectament. Es posa vermell només de pensar-hi. Sí, està segur que li ho va explicar. El gran secret, el que no ha confessat mai a ningú. I és que és repugnant… Quasi frega l’incest… Li va parlar dels somnis eròtics recurrents que tenia amb la seva àvia materna quan era un adolescent amb compulsió a pelar-se-la. “Mare meva… Aquesta dona deu estar fent tràmits perquè m’ingressin en una clínica de pertorbats ben lluny d’aquí…”.

Casum dena, la cervesa dels collons! No tornarà a beure. Ni hi tornarà a anar. No, definitivament, no.

Pítima significa embriaguesa. I agafar una pítima, emborratxar-se.