14 Jun

Trencacolls

per Xènia Ribas @canetmar80

Està tot molt fosc. Tan sols la llum esmorteïda d’un fanal escadusser mal il·lumina el carrer amb un raig ataronjat i intermitent com d’una bombeta a punt de fondre’s. De cop, atura els passos frenètics i es gira bruscament. No hi veu ningú. Malgrat això, sap que els ulls l’enganyen. Ja fa estona que nota que el persegueixen. Té por.

Ja sabia que es posava en un trencacolls quan va acceptar els diners. Però, ves, què havia de fer si no. Els necessitava. Té una filla molt petita… Ja li hagués agradat poder demanar un cop de mà, tal com farien la majoria de persones en la mateixa situació que ell. Però en Babatunde no en té, de xarxa. La seva família ha hagut de tornar a Nigèria, sentint el pes del fracàs com una llosa que els esclafa. I els seus amics són més pobres que una rata. Com ell.

Posa la clau al pany, obre la porta i sospira quan sent que es tanca darrere seu. Està esgotat. S’asseu a la cadira atrotinada del rebedor i tanca els ulls. Avui no m’han engegat un tret a boca de canó ni m’han clavat una navalla per l’esquena. Avui no m’han matat. Continuo viu… I tot i així, li llisquen unes llàgrimes amargues per les galtes perquè és plenament conscient que està vivint el temps de descompte. Avui estic viu, però i demà?


Un trencacolls és un lloc perillós en què és fàcil de caure i prendre mal i també un afer difícil, perillós.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *