déu nou buit, Carsten Ahrenholz

 

on som —pregunto

vostè es limitaria a assenyalar la gran pantalla circular on parpellejaria un minúscul punt blanc, en mig del no-res

hi hauria moltes altres pantalles, quadrades i rectangulars, plenes de nombres gairebé interminables, amb canvis tan vertiginosos com inapreciables en les últimes xifres, progressivament més moderades cap a l’esquerra, fins a una immutabilitat aparentment absoluta

en un primer moment, encara hi hauria hagut un valor familiar, un nom relatiu a la altura, que aviat va ser substituït pel de la distància, i llavors pels de les distàncies

on som —pregunto

fa setmanes –que no són setmanes perquè, on no hi ha ni dies ni nits, no pot haver‑hi setmanes– fa setmanes, dic, que el veig preocupat, seriós i absent, sense cap ànim de respondre les preguntes senzilles

aquesta vegada ni tan sols amb un gest, tret que una mirada a l’espai fos una resposta com qualsevol altre

on, comandant

on, déu meu

on, déu nou

on

quan em vaig embarcar en aquesta empresa, ho feia per fugir d’un buit que sentia –un buit que jo anomenava buit i que em semblava gran– abans de conèixer el que ens travessa ara, molt més enllà, infinitament més enllà, de la paraula