El matí comença amb l’ascensió a la cúpula de Bruneleschi en una fila índia de centenars de persones de tots els països que, els uns damunt dels altres, ens empentem per unes escales velles i atrotinades; aquesta pujada interminable per túnels estrets és la venjança dels florentins sobre els turistes. Quan finalment podem sortir a fora la vista és extraordinària, però sospito que també deu ser-ho des del Campanille, just enfront i on s’enfila poca gent. En qualsevol cas passem una bona estona al terrat de Santa Maria del Fiore perquè la perspectiva és molt interessant: som al mig de la ciutat i també a mitja alçada. Veiem les esglésies, els jardins o  els vianants ni massa grans ni massa petits, com si fóssim dalt d’un globus que està aturat. És una visió de les coses que anem perdent perquè avui tot es veu des de molt lluny (des de la finestra d’un avió, per exemple) o des de molt a prop (amb google maps, amb un ordinador, etc.). Florència ens apareix vermella i taronja pels terrats i verda de patis i jardinets. Torno a fixar-me que es troba envoltada de turons com el dia que vam aterrar-hi, però en canvi mai tens la sensació d’estar ensotat.

Un cop el carrer creuem els mosaics daurats del Baptisteri amb el Crist Majestat, que em fereixen els ulls enmig de la foscor de la sala. És un art dogmàtic i bizantí que exalta la figura de Déu Pare i confesso que no me l’esperava. El cap em va ple de d’altres coses que trobo mitja hora més tard a la façana de Santa Maria Novella, tota de marbre verd i blanc. Les figures geomètriques i un timpà a la part de dalt donen aire i harmonia. La figura del Sol amb rostre humà fa llum i tant pot ser l’ Apol·lo de Grècia, el Coneixement dels neoplatònics, un símbol de Crist o les tres coses a la vegada. El cas de metamorfosi d’aquesta església gòtica és fascinant i quan la tenim davant ens pot semblar de tot menys medieval. Alberti en va tenir prou amb refer la façana per llançar-la cap a l’art del futur.

A la Florència d’aquells anys una família de mercaders dominava cadascun dels barris de la ciutat. Calia que el seu poder fos ben visible i sovint es traduïa en tres menes de construccions: una capella, una llotja i un palau. Els rics Rucellai van escollir un artista de la més d’alta erudició, molt interessat en la idea i menys en la concreció física: Leon Battista Alberti. En el cas del palau es tracta d’una façana nova damunt d’un edifici antic com va fer amb l’església; la llotja és elegant i discreta, però l’obra de la capella és una descoberta meravellosa, un raig de llum que va i ve de la raó als sentits. La història va així: a Sant Pancràs hi ha un nau o capella dins de la qual Alberti va projectar un templet, és a dir, una església dins l’església. Té planta rectangular i deu fer tres per dos metres. Les columnes amb capitell i el fris fan pensar en un edifici clàssic, però en canvi representa el Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc on Crist va renéixer entre els morts, el punt de fuga de la mitologia cristiana. Un text de Marc està gravat al fris de lletres romanes i de pal sec, molt estilitzades. La modernitat d’aquesta tipografia és frapant i fixa en la ment les paraules esotèriques de l’evangelista: “Cerqueu Jesús Natzaret el crucificat. Ha ressuscitat i no és aquí. Aquest és el lloc on van sepultar-lo”. Just damunt del fris hi ha uns claus de ferro per clavar-hi espelmes que la nit de Pasqua, enceses, deuen fer que l’ànima cridi al cel. Alberti, genial en la petitesa i en allò que insinua, que mai desvela del tot.

Abans de marxar cap a l’aeroport, fem un tomb sense pressa que ens porta fins a l’església de la Santa Croce, on hi ha els sepulcres dels grans homes: Galileu, Miquel Àngel, Dante i fins i tot el músic Rossini. La idea d’un temple dels genis enlluerna més que no pas el resultat i ja m’està bé que sigui així. Florència és gran sense necessitat de pompa.