per Xènia Ribas @canetmar80

Aquest matí no escriuré cap història amb regust de relat. Ni tampoc no citaré una paraula que, d’entrada, us resulti estranya. El que sí que potser no us sonarà tant és alguna de les seves accepcions.

El protagonista d’avui és el verb migrar. Els seus dos primers significats ja els coneixeu de sobres: les persones migren i també ho fan els animals. Els últims, per instint; els primers… quasi sempre per nassos. I que bonic que es veure les orenetes, voleiant juntes, harmòniques, allunyant-se del fred. I com contrasta amb les migracions humanes, dures, doloroses… Ironies del llenguatge, sembla que les altres dues accepcions d’aquest verb estiguin fetes a mida d’aquest patiment: “Fer consumir, decandir” (la malaltia l’ha migrada), d’una banda, “Consumir-se, decandir-se d’impaciència, d’enyorament” (l’ambient de la feina el migrava), de l’altra.

De fet, l’adjectiu “migrat” ja perd qualsevol engruna de positivitat: “Escàs, mesquí, que no arriba de molt al tant que caldria” (un àpat migrat).

La llengua parla per si sola i no és indiferent al sofriment… I tu?