per Xènia Ribas @canetmar80

Les seves grans passions són l’ordre i l’endreç. Les seves grans passions i les seves grans obsessions perquè sap perfectament que una cosa és indestriable de l’altra.

Li ve de mena. Quan era petit, mentre tots els marrecs bramaven cada cop que s’hi veien sotmesos, el seu joc preferit era desar cada joguina al seu lloc. Ni tan sols hi jugava. Simplement les treia totes i organitzava un gran desgavell per després tornar-les a guardar. Aquí el patinet, allà la pilota, en aquesta capsa tots els soldadets de plom… I així passava les tardes.

I ara que és adult ha pogut desenvolupar desenfrenadament aquesta feblesa que a ell li sembla una gran virtut sense espantar més els pares – que al cel sien -. Reconeix que del que n’està més orgullós és del lavabo de casa. Amb els anys, hi ha anat introduint detalls per millorar-lo però encara és l’hora que la pica el fascina. De vegades, sense adonar-se’n, fins i tot es queda embadalit mirant-la. I és que la seva creació li sembla impressionant. Quan la va instal·lar, va mesurar la distància exacta que separa la sabonera de l’aixeta i hi va col·locar una petita canal de plàstic per impedir que ni una sola gota taqués el terra o els contorns de la mateixa aigüera. També li sembla d’un enginy extraordinari la seva ocurrència de disposar una cistella amb set draps ben polits a la banyera (un per a cada dia de la setmana) per eixugar-se bé els peus abans de sortir-ne i així impedir regalims inoportuns.

La seva gran passió obsessiva o la seva gran obsessió passional també l’ha convertit en l’ombra de tothom. Per si de cas, que mai se sap a qui se li pot escapar un pet. I, especialment, de tothom que entra a casa seva. Dissimulant molt bé – creu –, s’hi enganxa compulsivament com si els assetgés o els volgués robar i n’esmena totes les imperfeccions que van deixant. Qualsevol engruna, qualsevol tros de paper… Sempre és allà per recollir-los i mantenir la seva llar estàlvia.

Una altra dèria que té és l’anglès, que li sembla una llengua admirable, amb aquest ordre tan perfecte de les frases de subjecte, verb i predicat peti qui peti. I també hi ha els escacs, que el meravellen amb aquesta sincronia perfecta de peces blanques i negres a banda i banda del tauler. Li agradaria poder dedicar-hi estones però sap que no té temps. Està completament centrat en el manteniment constant de la casa i no dóna per a més. Un home d’ordre com ell és perfectament conscient que qui molt abraça poc estreny.

Qui molt abraça poc estreny (o qui molt abraça i poc estreny pateix de poc seny) vol dir que no es poden fer més coses al mateix temps de les que es poden assumir (en castellà, “quien mucho abarca poco aprieta”). Té un significat semblant la frase feta qui tot ho vol, tot ho perd.