Dietari 5: I, de vegades, ser l’altre
per Jordi de Miguel
2 d’octubre
A Núvol parlen del filòsof Emmanuel Lévinas:
“Sartre (L’ésser i el no-res) parlava de la vergonya d’un mateix tal com aparec davant de l’altre, en una interpel·lació en la qual s’adverteix a si mateix com a objecte observat. Ho fa posant un exemple prosaic de qui acaba de fer un gest maldestre que no jutja ni lamenta (només el veu i el verifica com a tal) fins que, de sobte, aixeca la mirada i veu que algú l’ha vist; aleshores constata la vulgaritat del seu gest… i se n’avergonyeix. Per aquesta raó l’infern són els altres, i encara més perquè en tal cas la vergonya no és reflexiva. En oposició a aquesta percepció, Lévinas fa una altra lectura de la intersubjectivitat, capgirant la transcendència de l’altre no sols per un contrast de positivitat, sinó com a mera necessitat, com a sortida d’un mateix gràcies a l’altre”.
***
Què seria de Kapuscinski sense Lévinas i Malinowski?
“Para tener derecho a explicar se tiene que tener un conocimiento directo, físico, emotivo, olfativo, sin filtros ni escudos protectores, sobre aquello de lo que se habla. […] Es erróneo escribir sobre alguien con quien no se ha compartido al menos un poco de su vida”.
Sí, hem citat fins la sacietat allò de “Para ser buen periodista hay que ser buena persona”. Però sempre ens quedem allà:
“Si se es una buena persona se puede intentar comprender a los demás, sus intenciones, su fe, sus intereses, sus dificultades, sus tragedias. Y convertirse, inmediatamente, desde el primer momento, en parte de su destino. Es una cualidad que en psicología se denomina ‘empatía’. Mediante la empatía, se puede comprender el carácter propio del interlocutor y compartir de forma natural y sincera el destino y los problemas de los demás. En este sentido, el único modo correcto de hacer nuestro trabajo es desaparecer, olvidarnos de nuestra existencia. Existimos solamente como individuos que existen para los demás, que comparten con ellos sus problemas e intentan resolverlos, o al menos describirlos”.
***
27 de setembre
Acabo un magnífic article de Ricardo Piglia sobre un altre polonès, Witold Gombrowicz. Exiliat a l’Argentina en esclatar la II Guerra Mundial, la vida de Gombrowicz és la descarnada brega per fer-se un nom entre les lletres d’un idioma que desconeix:
“Sería más razonable de mi parte no meterme en temas drásticos porque me encuentro en desventaja. Soy un forastero totalmente desconocido, carezco de autoridad y mi castellano es un niño de pocos años que apenas sabe hablar. No puedo hacer frases potentes, ni ágiles, ni distinguidas ni finas, pero ¿quién sabe si esta dieta obligatoria no resultará buena para la salud? A veces me gustaría mandar a todos los escritores al extranjero, fuera de su propio idioma y fuera de todo ornamento y filigrana verbales para comprobar qué quedará de ellos entonces”.
¿Què quedaria dels cronistes fora de l’altre?
***
22 d’octubre
A punt d’acabar un perfil ben llarg sobre Montserrat Roig. M’endinso en la seva incansable lluita per transmetre la memòria dels deportats als camps nazis. El que havien de ser tres mesos d’investigació per a un llibre-reportatge es transforma en tres anys de treball de camp recollint testimonis: “Menjo, m’adormo amb vosaltres, allà… sento els crits dels SS, els cops, els lladrucs dels gossos… sento l’olor del podrimener, l’olor de la fumera que s’escapa dels forns crematoris… amb els ulls oberts, continuo vivint en un malson sens fi!”.
***
3 d’octubre
“El periodismo es, ante todo, un acto de servicio. Es ponerse en el lugar del otro, comprender lo otro. Y, a veces, ser otro”.