Al centre de Barcelona, assetjat per les ordes de turistes, encara queden refugis on tenen lloc esdeveniments profitosos, com així ha estat la conferència de Francisco Rico sobre l’arribada de Don Quijote a la ciutat, ara fa 400 anys, per obrir el programa Barcelona Novel.la Històrica a la Casa de l’Ardiaca (http://lameva.barcelona.cat/novel.lahistorica/es/programa).

“Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto;parecioles espaciocísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto; vieron las galeres que estaban en la playa, las cuales, abatiendo las tendes, descubrieron llenas de flàmules y gallardetes que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua”.

Acte ben organitzat, amb la flamant comissària de Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO, l’omnipresent Marina Espasa, i millor preparat: quina delícia escoltar el gran Lluis Soler llegint el Quijote, semblava talment que el “caballero de la triste figura” es trobava a la sala, i quina sorpresa ser testimonis de l’aparició sonora i màgica de la “cabeza parlante de Barcelona” gràcies a la nítida veu d’Esther Lozano.

Però, esclar, tots estàvem expectants per escoltar Francisco Rico. Ens va regalar els seus coneixements profusos, va fer evident que el Quijote és un llibre inesgotable i fou un plaer per a les orelles escoltar el seu castellà ric i noble, la seva dicció pausada, la seva elegància innata. En fi, tot el desplegament del personatge Rico, en el bon sentit de la paraula. Jo crec que si Cervantes aixequés el cap i escrigués la tercera part del Quijote, el professor Rico tindria un paper destacat.

Ens va mostrar la seva intel.ligent capacitat provocadora en afirmar que el Quijote “es el libro nacional de Cataluña”, i no li falta pas raó: Barcelona és l’única ciutat a la qual entra el Quijote, on més s’ha editat i on més s’ha estudiat. (Que prenguin nota els pesats de sempre que ens volen fer creure que els d’una riba i un altre de l’Ebre no tenim res a veure). Però el millor ha estat resseguir les passes de Cervantes per la ciutat, la casa on es podria haver allotjat, els detalls, cap ni un sobrer ni a l’atzar, amb els quals adorna l’acció barcelonina del cavaller a la nostra ciutat, l’encontre del cavaller amb el bandoler Roca Guinart, dos ànimes lliures, la invenció de la metaliteratura de Cervantes (fa 400 anys!!!) barrejant ficció i realitat, la història que amaguen els noms i cognoms dels personatges secundaris (Clauquel Torrellas, Antonio Moreno) i que ens demostren de nou la barreja més absoluta i quotidiana de catalans i castellans. Tot plegat, narrat amb esperit pedagògic, rigor, sense falsa grandiloqüència, per part de Rico, amb un llenguatge que et fa veure què de paraules que tenim a l’abast i no utilitzem: azacaneado, rijoso, dubitante, adusto, fabular…

Barcelona, “archivo de cortesía”, fou, però, l’escenari del declivi definitiu de don Quijote, objecte d’escarni per part de la gent que, coneixedora de la seva fama, li prepara trampes per ridiculitzar-lo. I, finalment, derrotat a la platja de la Barceloneta pel Caballero de la Blanca Luna.

No obstant, de tornada a la Mancha, en Sancho proclama un dels seus discursos més savis i entranyables sobre la futilesa de la fama i els diners:

“Tan de valientes corazones es, señor mío, tener sufrimiento en las desgracias como alegría en las prosperidades; y esto lo juzgo por mí mismo, que si cuando era gobernador estaba alegre, agora que soy escudero de a pie, no estoy triste: porque he oído decir que esta que llaman por ahí fortuna, es una mujer borracha y antojadiza, y sobre todo ciega, y así, no vee lo que hace, ni sabe a quién derriba, ni a quién ensalza. “

Tan sols vaig trobar un motiu descoratjador. Entre el públic vaig comptar amb prou feines dues persones menors de 33 anys. Qui llegirà el Quijote d’aquí a 50 anys? O, ras i curt: qui llegirà d’aquí a 50 anys?