per Xènia Ribas @canetmar80

Surt de l’habitació i, mentre n’ajusta la porta amb sigil, l’esguarda. Per fi s’ha adormit… La tanca del tot sense fer ni un bri de soroll. Tant que li ha costat, només faltaria que…

Creua el passadís amb silenci, entra al menjador i es llança damunt de la butaca amb un cop sec que acompanya d’un gemec profund. Fita el seu company, que sopa mentre mira un partit repetit del Barça de vés a saber quin any. Sospira profundament i acomoda la cara entre les mans mentre sent que les llàgrimes, un cop més, comencen a lliscar-li per les galtes. Al començament, és un plor suau però aviat comença a sanglotar, amb el cos tremolós. Ell deixa el futbol un moment i se li atansa. “Va, dona, va” – li diu mentre li amanyaga els cabells -. Ella aixeca el cap, la cara tota esblaimada, i el veu que ja torna a seure empunyant la forquilla i el ganivet amb els ulls clavats un altre cop a la pantalla. Al principi s’espantava quan la veia així però ara ja s’hi ha acostumat. “És només que va molt cansada” – es diu -. “Amb dos fills tan petits, què vols…”.

Ella viu fatigada, sí. Però no plora per això. O sí, potser també. En tot cas, la causa inconfessable de la seva tristor és que, cada dia, quan tanca la porta de l’habitació dels marrecs i jeu al menjador extenuada, es pregunta si realment era això el que volia. Estima molt els seus fills. Però l’espremen. La xuclen. La difuminen. Que poca cosa que en queda, d’ella – es repeteix -. Mentre la culpabilitat la rossega, sent que la seva identitat es redueix a un nadó que li busca obsessivament els pits i a un mico filós que duu tot el dia enganxat als pantalons o a la faldilla. Ella està desapareixent. S’està esfumant. Ningú no la veu, a ella, més enllà dels nens. I no, no sap si és això el que volia. De fet, no ho creu. I el dubte la turmenta. Per força, – s’acusa – ha de ser una mala mare. I és per això que, cada nit, quan les criatures, per fi, s’adormen, ella plora.

Esblaimar vol dir empal·lidir i també és quan alguna cosa perd la seva coloració normal, esdevé d’un color menys viu.