per Xènia Ribas @canetmar80

Una altra vegada dimarts… Sospira, exasperat. Cada cop se li fa més insuportable. És que encara és l’hora que no li troba cap sentit a haver-hi d’anar…

– Hola, Martí.

I li clava els ulls. Aquella mirada inquisidora que gasta sempre el treu de polleguera. Sembla com si li arrenqués tota la roba i es sent ridícul, tot nuu davant d’ella. Aquesta dona – pensa – hauria de ser la representació viva de l’home del sac. Segur que esporuguiria els nens tant com a ell.

– Com et trobes?

Què com em trobo? Com coi m’he de trobar? Que potser faig cara de refredat? O mostro símptomes d’una diarrea desenfrenada d’aquestes de cul enganxat al vàter? Que em veu un guix a les cames o als braços? Ves, li deu semblar que aquesta setmana m’han caigut tres cabells del cap… “Eh? Doncs… bé”.

– Perfecte. I què m’expliques?

– Home… Res… És que no m’ha passat pas res important des de dimarts passat.

– Aha… Bé, doncs ja pots marxar.

– Què?

– Això. Que ja te’n pots anar.

– Però… Si acabo d’entrar…

– Sí, ja ho sé, Martí. Però saps què passa? Que fa dos mesos que véns i no bades boca. I si no m’expliques res, si no parles, jo no et puc ajudar i estem perdent el temps tots dos.

– És que jo no en tinc cap, de problema.

– És clar… I llavors per què véns?

– Perquè la Núria m’ho ha demanat. Diu que sóc gelós i que ho he de treballar. Però no ho sóc pas, eh? Bé, potser una mica, un pèl… De tant en tant, m’agafen petits rampells. Una mena d’obsessions sense importància. No, obsessions no, que és una paraula massa gruixuda. Neures, millor. No, que aquesta també sona malament. Rampells, rampells està bé. Però petits, eh?

– Ja… I quan t’agafen aquests rampells…

– Petits rampells.

– Sí, això, rampells… com reacciones?

– Doncs… M’expresso, ho verbalitzo. No m’ho guardo pas, eh? Conec el manual i sé que això no ho he de fer.

– I, aleshores, quin és el problema?

– Cap. Ja t’he dit que no en tinc cap, de problema. És només que alguns cops – pocs – sóc una mica explosiu en la manera d’expressar-me. És que sóc un home enèrgic, jo, no puc tenir reaccions de bleda assolellada. Però em controlo perfectament, eh?

– És clar. Martí, hi ha alguna cosa que et preocupi?

– Eh? No. No… Bé… Tinc la dèria d’estirar sacsons amb una certa compulsió – acota el cap i mira a terra –. En aquest cas, potser sí que podríem parlar d’obsessió. – La mira fixament – Creus que podria patir un trastorn obsessiu compulsiu?

---

Badar, a més de l’accepció de “abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa” o la de “tenir l’atenció distreta”, també significa obrir o estar obert (la finestra està badada). Així doncs, no badar boca vol dir “no dir res, estar callat” (perquè, amb la boca tancada, no podem parlar). I un bocabadat o una bocabadada és una persona que té la boca oberta i, per extensió, que està admirada, sorpresa, meravellada.