per Xènia Ribas @canetmar80

L’Helena arriba a casa, pensarosa. Saluda els pares i es tanca a l’habitació sense ni tan sols sopar. No té gana. L’ha perduda. Fa estona que no pot parar de donar-hi voltes. Tot i que no ha badat boca, no li ha agradat el comentari que la Blanca ha fet d’aquella noia. Ella no ha dit ni piu però li ha semblat que el rictus de la cara se li ha entristit i potser se li han negat els ulls. Total, si només anava vestida una mica estrambòtica… I no es diu enlloc que tothom hagi de guarnir-se igual. Ella no gosa trencar motlles però no es sent còmoda amb aquestes camises carrinclones. I detesta les arracades de l’ós de la Tous dels nassos! Va callar quan la mare les hi va regalar per l’aniversari però la veritat és que li provoquen basques.

L’Helena també fa mutis a la universitat. Fa uns mesos que ha començar la carrera de dret en una facultat que el papà sempre repeteix que és tan bona i tan prestigiosa. A ella no la convencia però va fer moixoni. Allà, els professors els parlen sovint de la gran fita que ha suposat assolir l’Estat social i democràtic de dret i de la igualtat de tothom davant de la llei. Però ella, a classe, mira al seu voltant i hi ha els companys de sempre. Els mateixos de l’institut, els mateixos de l’escola… fins i tot, diria que els mateixos de la llar d’infants…També, quan va al metge, les persones que troba a la sala d’espera li semblen teixides del mateix patró. El mateix que ella. L’Helena, però, fa muts i a la gàbia i no gosa preguntar al professor si, quan parla del principi d’igualtat, es refereix als qui són iguals que ell. Que ells. Que ella.

L’Helena es passa els dies turmentant-se amb aquestes i altres preocupacions però, quan voldria anar a contracorrent del seu entorn, sempre s’acaba mossegant la llengua. Si fos més valenta… Si trobés algú per parlar-ne… Però la por de no agradar, del rebuig, de no ser el que s’espera d’ella encara és massa gran i les paraules li moren a la boca.

Diuen que es tarda un any en aprendre a parlar i tota una vida en aprendre a callar. Sembla que el poble català no hagi de tenir pas aquest problema, amb totes aquestes expressions que conviden al silenci (fer mutis, no dir ni piu, fer moixoni, muts i a la gàbia, no badar boca, mossegar-se la llengua). Ara bé, és evident que les paraules soles no fan el fet…