per Jordi de Miguel

14 de febrer

No ho puc evitar. Em treu de polleguera. M’embruteix. M’exaspera (i sí, és una puta desgràcia, perquè a més hi reincideixo des d’un dietari). Un que fa metafísica del llapis de grafit. L’altra que llagrimeja un record d’infantesa. El columnisme està cooptant els cronistes, està sumint les seves plomes en un bell mar d’intranscendència.

Comparat amb el líquid món del periodisme literari, això de l’autoficció a la novel·la sembla una broma de mal gust.

15 de febrer

Recordo aquelles paraules de Bru Rovira parlant de Kapuscinski: “Res, res: tu ho veus? Hi havia més crònica fa deu anys que ara. Ara el que hi ha és més opinió. Un cronista és un tio més o menys graciós que opina en base a ell mateix. Hi ha una gran diferència entre parlar del món estant al món i parlar del món explicant les teves batalletes als bars del barri. Kapuscinski estava al servei de l’escriptura i del món”.

Crònica cipotuda at its best.

 

16 de febrer

Llegeixo Gervasio Sánchez a LaMarea: “La todología empieza a afectar en el periodismo español a personas con gran talento que parecen perseguir un puesto de honor en el olimpo de los todólogos. Que escudriñan la realidad con visos de oportunismo sin darse cuenta de que ejercer la todología es el camino más fácil para estrellarse aunque pueda confundirse temporalmente con el estrellato”.

 

20 de febrer

Després estan els cursos i tallers. Boníssims cronistes cavalcant un cavall fosc: “La valentía de mirarse el ombligo. Técnicas para escribir sobre ti y otros personajes de la vida real”. “Cómo escribir de nuestras experiencias”. En perfecta alineació amb els temps que corren.

El problema no és el jo (n’hi ha prou amb llegir les cròniques de Caparrós i els llibres de Kapuscinski per adonar-se’n). El problema és la intranscendència del seu ús. L’espai que ocupa. L’espai que desempara.

 

21 de febrer

O és que ja són finits els mapes, els carrers i les veus de l’altre?