Poesia de Josep Palau i Fabre
seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés
Sonet escrit de cara a la mort
En els cercles concèntrics del teu iris,
com en l’aigua agitada per un roc,
jo veig la meva imatge entre deliris,
segur només d’haver arribat enlloc.
La diminuta arena dels martiris
i les pedres brillants de gebre i foc
encenen les ciutats de cementiris
que habiten les fondàries d’aquest lloc.
El dia que es farà l’aigua quieta
i el teu ull serà net com un espill
contemplaré la meva faç perfeta.
I després del moment del gran perill,
amb la boca negada, i capgirat,
vindré a raure al teu fons d’eternitat.
(7 de juliol del 1945)
Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
– He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on poder inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
(París, 6 de maig del 1946)
Palau i Fabre, J. Poemes de l’Alquimista. Barcelona: Proa, 2001 (Els Llibres de l’Óssa Menor, 72).