Vida roent, per Roser Pérez Mateo

(poema publicat a Cordes vitals, d’Edicions Bromera)

Com una vesprada de sol ponent

i les matinades per travessar l’aurora

Veig en tu, el tros que hui em manca.

 

Una manera de remoure terra batuda,

De pregonar el cant que no volen esperar.

Un cant de lluita, amor i esperança.

Esperaré a que dissortades muntanyes

dibuixen perfils.

Les ventades amb record de gesmilers

em diran, el tros que hui em manca.

 

Darrerament de la teua fugida

Sóc la filòsofa,

l’amant,

la que enyora,

 

temps antics

com pel·lícules que no hem viscut.

 

I espere primaveres que faran plorar.

Com acer roent.

 

Llavors tindré que fer vista enrere

i fer la tornada que hui enyore;

Un cant, un poema,

un grapat de versos, que sonen així:

                       

Seré petjades entrellaçant poemes,

Seré la llàgrima que comença paraula.

 

Seré la comissura provant a riure i

la rapsoda dels teus nucs als cabells.

 

Seré la força que mou vents huracanats

amb la destresa de Zèfir

per fer apagar cada espelma del teu pastís

i desitjar-te sort pel que vindrà.

 

Seré fermesa i seré

Al mateix temps

qui perd el nord.

 

Entre el soroll trobaré la calma

als teus ulls maragda.

 

Seré la consciència volàtil en l’aire

que mourà pobles sencers.

I anirà buscant refugi.

 

Seré la penombra de la nostàlgia

I paulatinament,

Seré l’alegria compartida entre amics.

 

Anirem refent el camí que composa la vida.

Quan acluques els ulls,

ho seré.

 

Si bé cantant no et trobe,

entre la foscor de les ànimes

que segueixen diàlegs quotidians,

 

Tornaré al bocí d’aquell traçat

I em desfaré de les fronteres

Que no deixen respirar.

 

Entre pentagrames perduts,

prendré partit per la recerca

del tros que hui em manca.

 

Amic, que la terra ens sigui lleu

Per fer camí.

 

Lluitaré per la fermesa del dominat,

Lluitaré per la sinceritat d’un company

 

I a cau d’orella senyalaré,

els passos ferms,

de la pluja incessant.

 

El reflex de l’aigua em farà

trobar, a la fi
la nostra ànima corrompuda

plasmat a un vidre trencat.

Al bell mig de les ales apareixerà

la paraula que esquinça

nostàlgics records

mai tancats.

Com aquella posta de sol de Serrans o

les nits sota una lluna plena de caliu

entre sèquies i camps.

Noves ventades.

 

Amb l’olor a murta i poliol

desfaré camins de pols

 

Junts de la mà,

creuarem en diagonal l’alternativa.

T’espere a l’alba.

 

Acte seguit,

ni cap huracà

ni cap de fibló

ni cap cassola agafant graus al forn

rectificaran el nostre cant.

 

Un grapat de versos que lliuren

a l’eco baix una cova.

 

I seré franca;

Els remors clarividents,

les plujes a mitja nit i

Crits del llop a la lluna…

 

Són el que em fa romandre al llit

Amb els ulls anclats al sostre.

 

Però llavors pense

que un braç més fort

m’abraçarà millor,

 

i em deixe nedar

entre l’esperança del moment.

 

Sempre esperant

noves ventades

nous sospirs,

noves mirades.

 

Trepitjant els versos que composen la vida

I esmicolant les raons per marxar lluny,

No mai oblidaré

amb allò que hui em manca.

 

Allò que he viscut

i em fa ser com sóc.

 

Cap aire fred farà trencar la consciència

que m’acompanyarà fins al dia de respirar

l’últim alè.

 

No hi hauran braços.

 

Però el cant,

no obstant,

anirà volant fins a orelles.

 

D’orelles a nucs de cabells,

de nucs de cabells a consciències

 

I no podran aturar-la mai.

 

Recite un camí ple de cendres

que són pensaments

Que mai cauen en l’oblit.

 

Recite el confit del dolç

Que l’àvia prepara al net

Amb caliu i tendresa.

 

Recite també,

les lluites i els vols

que l’horitzó depara.

 

Recite l’atzar de conèixer

el temps que s’escola

entre els dits.

 

Recite les cordes vocals

que identifiquen a algú.

 

Recite, per últim,

el tros que hui em manca.

 

Com un rellotge de sorra

Veig que no pot mesurar,

La il·lusió pròpia d’infantesa.

 

Recordes?