En Daniel li agafa les cuixes amb cada una de les seves grans mans i, amb un gest decidit, les separa.
L’Helena, que no s’ho espera, nota un calfred a l’espinada i sent que se li talla la respiració.
Llavors ell s’atura, dubta, deixa les cuixes i les seves grans mans van cap als pits per comprovar la fermesa de la carn.

L’Helena el mira als ulls i alça les celles, l’interroga. “No pateixis, maca, ja sé el que m’has demanat però avui començaré així, deixa’m fer, ja veuràs com t’agrada”
I l’Helena somriu, es relaxa i deixa fer en Daniel. Segur que fa una bona feina.
Normalment, l’Helena s’ho fa tota sola i ja li sembla bé, però avui és el seu aniversari i vol alguna cosa diferent, ben feta, de professional i ha trucat a en Daniel. Des de fa uns anys, des que es van conèixer, li confia les ocasions especials.
L’Helena el recomana. Diu: “Et fa el que li demanis, té un horari perfecte i li pots fer encàrrecs, com ho diria, estranys ”
En Daniel ha treballat tot el dia però l’Helena troba que no se li nota gens el cansament. Potser una ombra violeta sota les pestanyes fosques…
L’Helena continua mirant les mans d’en Daniel que recorren cada plec de carn, acaronant-la amb fermesa, aquestes mans grans que treballen amb una energia, habilitat i perícia que ella admira profundament.
De cop, en Daniel torna a les cuixes i palpa allà on la carn és més suau i fina. I s’atura mirant-la seriosament.
L’Helena empassa saliva i el mira també, intensament. Al cap d’un segon somriu i diu: “Sí, així”
Sempre, sense gairebé parlar, s’han entès a la perfecció com si els seus pensaments anessin alhora, lligats qui sap com.
En Daniel acaba la feina amb moviments precisos i contundents i, malgrat tot, suaus.
L’Helena ha sentit com si a ella també li haguessin arrencat la pell; sospira satisfeta i torna a empassar saliva.
En Daniel ho endreça tot amb compte, ordenant tot aquell caos de carn humida que ha causat. “Com tu volies? Ha quedat ben servida, la senyora ?” Ara sí, una gota de suor li llisca coll avall “Té, ara et toca a tu acabar la feina, segur que triomfaràs!” i li acosta el paquet.
L’Helena vacil·la i, amb un fil de veu perquè sap que el que preguntarà no cal, murmura: “Però la carcanada i el pedrer pel caldo me’ls has posat a part ,oi ?”.