per Xènia Ribas Beltran

Va ser aquell dia que pul·lulava per un petit corriol que menava cap al riu ample. Va decidir tombar a la dreta -en lloc de a l’esquerra, com sempre- i va anar a parar a un petit pujol. Va trescar-hi sense pensar-s’ho gaire, quasi per inèrcia. Estava esgotat però completament famolenc i vés a saber si en aquells paratges desconeguts… Amb una mica de sort… Finalment, va anar a petar a una esplanada molt grossa on hi havia aixecades tres cases precioses. “Ostres, aquesta sí que no me l’esperava”- es va dir. Li va sobtar que un dels edificis era fet de palla, l’altre de fusta i l’altre de totxos. “Ben bé que hi ha gustos per tot…”.

En tot cas, va decidir apropar-s’hi esperançat. Segur que hi trobaria menjar, per fi! No s’ho va pensar dues vegades. Va adoptar un pas ferm i, de seguida, es va plantar davant de la casa de palla. Va tustar la porta amb els artells de la mà dreta amb uns cops suaus però decidits. Al principi, no va contestar ningú però el seu olfacte li deia que allà dins hi havia algú, de manera que va insistir. 

– Vés-te’n! – va cridar el porquet amb veu tremolosa.

– No tinguis por… No et faré res. Només tinc gana…

– T’hem vols menjar!  Això és el que vols! Marxa… Si us plau… No em facis mal…

– Però que jo no… De veritat, porquet.

Quan va sentir uns sons que evidenciaven que el pobre animaló sanglotava desesperat es va anar decantant de mica en mica de la porta. Es va girar lentament i es va adreçar a la casa de fusta. També hi vivia un porquet. Aquest no es va espantar tant. O sí. El cas és que el va acusar de voler-li destruir la casa. I també de voler-lo devorar.

Es va dirigir cap a l’altra casa, l’última. Aquesta estava feta de maons.  Va trucar suaument a la porta, ja sense cap mena de fe. Ja feia temps que l’havia perduda… I, com ja s’esperava, el porquet que hi vivia també el va aviar.

Va desfer el camí i es va endinsar en el bosc, desolat. Tant se val com siguis i el que diguis. Si ets el llop, ets el llop. I punt. I sempre ho seràs.

Va aturar-se al costat d’una roca alta i es va ajeure, procurant arrecerar-s’hi. Es va tapar amb fulles seques i va tremolar, enfredorit.

El conte explica que el llop dolent es vol cruspir els porquets i que els vol destrossar sengles llars. El que no diu és que no té casa.

Paco Ibáñez. El lobito bueno (poema de José Agustín Goytisolo).

Tustar vol dir colpejar, pegar. I tustar a la porta, trucar-hi picant amb els nusos dels dits.