per Xènia Ribas @canetmar80

Saps què, filleta? El dia que vas néixer la natura em va regalar una lluna grossa, rodona i brillant que semblava que emergia de la sorra de la platja com si fos el seu bressol. Era d’un color intens que no et sabria dir si era roig, taronja o fúcsia. Una mena de bola de foc immensa i alhora suau com el cotó fluix. Al costat, el mar brillava amb una claror somorta i semblava que tot ell s’hagués transformat en una bassa gegantina de plata. Jo, des de la finestra de l’habitació, no podia deixar de mirar-ho, amb els ulls esbatanats, i em semblava que tot era més preciós amb tu als braços. Estava convençuda que l’univers s’havia conxorxat per donar-te la benvinguda.

La mare li explicava aquesta història i moltes altres per calmar-li els terrors nocturns de la infància, com quan es despertava cridant perquè en Gargamel havia entrat a la seva habitació armat amb una gran ploma vermella per fer-li pessigolles als peus descalços que se li havien escolat per sota dels llençols del llit.

Han passat ja molts anys però, quan el neguit o la por li prenen la son, la Berta tanca els ulls i sent la veu de la mare: “saps què, filleta?…”. I gairebé sempre s’adorm. O, si no, almenys se li dibuixa un somriure.

Somort (o somordo) vol dir “defallit, mancat de vitalitat, de força, que gairebé no es percep”.