per Xènia Ribas @canetmar80

Tu, sempre tu. Tu abans. Tu ara. Tu etern. Tu eix de l’univers. Tu altiu. Tu superb. Tu vanitós. Tu, sempre tu.

Com et jactes, tafarrer, que tothom giri al teu voltant! No, no podies suportar quan creien que el centre era algú altre. I, ara, ja fa temps que et sents únic i et refugies en el teu món particular per no haver d’acceptar que lluny hi ha molts altres que són com tu.

I presumeixes, no pares de presumir. Em crides tot sovint per engaltar-me que a tu t’invoquen perquè els abriguis quan tenen fred i et burles perquè jo, pruna, vaig vestida de dol.

Potser és cert que ets capaç de crear la bellesa més suprema de la natura en forma d’eixides i postes de sol rogenques i feréstegues que meravellen tothom. Tanmateix, presumptuós, t’oblides d’una cosa: que no et poden contemplar perquè tu, astre avariciós, has volgut brillar tant, tant que encegues i abruses els qui gosen fer-ho. Jo, en canvi, només tinc la llum que tu sempre fas notar que em dónes. Ho reconec. Però saps què? Que giro, giro i torno a girar, tota trapella, i tan aviat puc ser una boleta arrodonida de corbes sensuals com un fil daurat tan i tan fi que gairebé no es veu. I et rebenta – ja ho sé – quan veus que m’esguarden, mig hipnotitzats, sense por que els fereixi. Perquè, de vegades, Sol, no fa falta tenir llum pròpia per poder brillar.

Una persona tafarrera és presumptuosa, vanitosa. Tafarrejar és ostentar vanitat; presumir. I tafarra significa vanitat, presumpció, o bé una persona presumida.