per Antoni Janer

 

Pandora (Alma-Tadema, 1881)

 Pandora constitueix el mite fundacional de la misogínia grega. Ella va ser, segons explica Hesíode a Teogonia i Els treballs i els dies (segle VIII aC), la primera dona de la mitologia. Zeus l’havia enviada als homes com a càstig després que Prometeu, el seu benefactor, li robàs el foc que abans el patriarca olímpic havia manllevat als mortals per haver-lo enganyat en un sacrifici.

Aquella primera Eva grega fou presentada sota una bella forma amb l’ajuda de la resta dels déus. En crear-la Hefest amb fang, cadascú d’ells l’havia embellida amb un do; d’aquí que Pandora, en grec, signifiqui “regals (δῶρα) de tots (παντα)”. Així ho relata Hesíode a Els treballs i els dies, en traducció de Joan Castellanos (54-101, Barcelona: Edicions la Magrana, L’esparver clàssic 35):

“Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia”.

Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir a riure. Va ordenar a l’ínclit Hefest que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, el treball dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.

Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l’il·lustre Rancallós [Hefest] va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·les Atena va arranjar tots els guarniments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors.´

Pandora – Thomas Benjamin Kennington, 1908

Pandora era, per tant, un regal enverinat, un καλόν κακόν (“un bell mal”), en paraules del poeta grec -s’anticipà així al prototip de femme fatale del segle XIX. Es casà amb Epimeteu (“el que reflexiona tard”), el germà de Prometeu (“el que reflexiona amb antelació”) –de res serviren les advertències d’aquest perquè no ho fes–. Tal com passà amb l’Eva bíblica, Pandora també es deixà portar per la curiositat a l’hora d’obrir una misteriosa gerra, de la qual sorgiren tots els mals de la terra –durant el Renaixement aquesta gerra fou representada com una capsa; d’aquí tenim que avui “obrir la capsa de Pandora” signifiqui “obrir la capsa dels trons”–. Tan sols va estar a temps de tancar l’esperança, que també és un mal perquè, com més esperam una cosa que finalment no arriba, més frustració sentim. Ja se sap: qui espera desespera. I d’aquí l’expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.

El gran dramaturg Èsquil (segle V aC) va resumir magistralment aquesta frustració en fer exclamar al seu Prometeu: “He donat a l’home cegues esperances”. En època contemporània, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche assegurà: “L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home”. A Els treballs i els dies Hesíode relata així l’episodi de la gerra (90-105):

“Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena. De dia o de nit, les malalties visiten els homes a l’atzar i els procuren desgràcies de manera silenciosa perquè el provident Zeus els ha privat de veu. Així, no hi ha manera que els homes evitin els designis de Zeus”.

Pandora (W. Waterhouse 1849-1917)

La filosofia tampoc no s’escapà d’aquesta misogínia. Al segle IV aC Plató deia: “Dono gràcies a Déu per haver nascut grec i no bàrbar, home i no dona, lliure i no esclau”. El seu deixeble Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, a causa de les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o ὕστερα (literalment, “les darreres parts”, d’on deriva la nostra paraula histèria). Per a Aristòtil, la dona era un defecte de la naturalesa, una mala còpia de l’home.

I la literatura? Doncs tampoc no se n’ha escapat… Seguint amb la Grècia clàssica, a la Ilíada d’Homer, Hèctor diu a Andròmaca – la seva dona – “ocupa’t del teler i de la filosa i, de la guerra, ja ens en cuidarem els barons” i “ocupa’t de les tasques que et corresponen, el teler i la filosa… i, de parlar, ens n’encarreguem els homes”; i Telèmac a Penèlope – la seva mare – “ocupa’t del teler i de la filosa… i de l’arc ens en cuidarem els homes” i “la pitjor ofensa que pot escoltar un guerrer aqueu lluitant es sentir-se anomenar aquea”.