Passem sis hores a la galeria dels Ufizzi i la resta del dia passegem una mica, traiem el nas per damunt del riu i tornem a casa a sopar. A primera hora del matí no hi ha cues. L’edifici fa una U quadrada amb dos pisos de galeries i és de Georgio Vasari, el gran endreçador i cronista del Renaixement florentí. Quan es produeixen fets extraordinaris sempre n’hi ha un que s’adona que allò és molt bèstia i vol que sapiguem què ha passat i que ell hi era. És el cas de Vasari que per això també va escriure Les vides dels més excel·lents arquitectes, pintors i escultors italians; des de Cimabue fins als nostres dies. Una delícia, carregada de bon sentit i  exaltació de la bellesa, farcida d’anècdotes i que mira de trobar una lliçó al·legòrica en les peripècies dels artistes. En definitiva, que fa el pas de les vides de sants medievals, sempre rectes i perfectes, a les biografies de pintors. El canvi és important, entre d’altres coses, perquè Vasari no amaga que aquells homes excepcionals podien perdre el rumb d’ells mateixos i cometre errors. Com en el cas de la Terra de Galileu, ara les coses ja no són perfectes ni van en línia recta, i tot està subjecte a la crítica. Fins i tot aquells que admirem profundament.

Anem directes a veure Botticelli i no m’aturo fins a quedar plantat davant La primavera! Passen els minuts i només moc el coll per a concentrar-me ara en uns peus, en unes mans, en la fulla d’una planta lluminosa, en els colors rosats d’un rostre, etc. Paro atenció en la figura de més a l’esquerra, un noi amb una túnica vermella, mig nu, que representa el déu Hermes. Té un posat femení i ignora el que passa a la resta del quadre, on les nimfes dansen i Venus camina entre flors. La deessa de l’amor porta teles blanques i vels transparents que s’inflen una mica al caure damunt del ventre. Inclina el cap delicadament i la mà reposa sobre un mantell roig. És una dona fèrtil i serena. Tots els quadres de la sala fan salivera, però sobre tot jo passo l’estona davant deMinerva i el Centaure. Ella simbolitza la força de la raó; ell la bèstia que els homes portem a dins, el desig, la fúria, i per això és mig humà i mig cavall. Ella el domina i l’agafa pels cabells i ell sembla com si es calmés. Finalment, sortim per passar una estona entre les verges tant delicades de Filippo Lippi, les cosines germanes de deessa de l’amor que acabem de deixar enrere. I és que Botticelli en fou deixeble i va iniciar-se en l’art de la pintura al seu obrador. En aquells temps els pintors encara eren artesans i s’ensenyaven l’ofici com si fossin fusters.

Hi ha àngels per totes les sales i parets i m’agraden especialment en dues Anunciacions: la de Simone Albertini, d’un gòtic personalíssim i daurat i la de Leonardo da Vinci. En el primer, la verge s’enretira una mica i de la boca de l’àngel surten unes paraules que, com una bufera, arriben fins a ella. El terra és de marbre i pedres precioses i sembla que es trobin en alguna esfera celestial de tanta esplendor i llum que encega. És primer l’àngel que parla i ella es mou una mica per agafar millor les paraules divines, per empassar-se-les? O bé el moviment de la verge és un gest de sorpresa davant l’entrada rabent de l’arcàngel Miquel?  En canvi, en Leonardo tot és silenci, pau, símbol. Hi ha un llibre sagrat, l’arcàngel que fa un senyal amb els dits, un terra entapissat de flors i al fons xiprers de la Toscana i una ciutat llunyana i misteriosa que es difumina en l’horitzó.

En els dos quadres, l’acció tot just ha acabat, encara palpita i aquest aturar-se en sec, l’aparèixer de sobte, el fer-se presents de cop i volta també a l’espectador, arribats d’un més enllà metafísic, invisible, emparenta els arcàngels amb el Perseu de Cellini que vaig veure ahir i que ha donat el cop d’espasa, el tall, just abans que el veiéssim. La gesta de l’heroi se m’apareix de nou a les sales del Barroc; primer amb un cap tombat de Medusa, que l’espectador observa arran de terra i on el protagonisme és per als cucs, les serps i escurçons; després en l’escut que va pintar Caravaggio amb el rostre del monstre xisclant. És una imatge massa vista i gastada per les postals, però aquesta vegada m’hi apropo com si fos una arma de veritat en lloc d’un quadre i m’agrada. Llegeixo que el pintor la va fer per encàrrec d’un Mèdici, que la tenia al costat d’espases, atxes i ganivets. Aquesta família, tant important i lloada i a qui tothom riu les gràcies, van ser el que els grecs anomenen uns tirans, en majúscula. Uns tirans que van enforcar, penjar i cremar a centenars de florentins al llarg dels segles. La seva sang i el seu horror són la sang i l’espant de la Medusa de Caravaggio.

Grups de japonesos armats amb telèfons mòbils fa estona que van d’una banda a l’altra. Com que són silenciosos, no te n’adones fins que els tens a sobre i en un tres i no res s’esmunyen per caçar més imatges. I així fins a l’infinit. En algun moment, fins i tot, imiten allò que hi ha pintat als quadres. Per exemple, davant d’un sant Pau, es toquen la barba. És realment un espectacle llastimós i ridícul. De camí cap a casa llegeixo una pintada a la paret que fa: “Turismo e borghesia usciriono la poesia”.