per Xènia Ribas @canetmar80

Avui no m’he inventat cap relat (bé, això si és que es pot dir que qui escriu crea res de nou). Avui vull explicar-vos una vivència d’ara farà quasi dos anys. Una petita anècdota banal per al món, un tresor immens per a mi.

L’Íngrid, la meva neboda, que llavors tenia tres anys, va iniciar aquesta espiral inacabable de festivals de Nadal de l’escola i de les activitats extraescolars – en el seu cas, dansa i natació –. Quan vaig a aquestes festes, sempre em fa gràcia el contrast entre l’alegria mig folla i histèrica dels familiars, que pot arribar a fregar la violència per aconseguir una cadira més propera a l’escenari, i la dels professors, amb aquell posat de qui vol que tot surti bé però amb la impertorbabilitat de qui ho fa any rere any – i rere any i rere any –.

Doncs bé, va ser en el festival de dansa, que, en nenes de tres anys, va resultar ser una barreja entre un intent de ballet sense – ho he de reconèixer – assemblar-s’hi gaire i el ball aquest dels nadons consistent en moure compulsivament el cul sortint amunt i avall sense cap mena de connexió amb el ritme de la música. Aquell dia, la vàrem anar a veure son pare, la iaia i jo i ens vàrem asseure a la primera fila amb l’actitud expectant i incondicional d’un aficionat empedreït i mig salvatge del Barça abans d’una final de Champions – allò que en diríem un hooligan –. Per a mi, va ser la que ho va fer millor. Tant se val que hi hagués nenes que semblava que a la placenta ja calçaven sabates de ballet.

Quan va acabar la representació, la professora els va dir que ja podien anar amb els pares i les nines varen arrencar a córrer – sí, encara se’ns llancen a sobre quan ens veuen –. Tots tres seguíem amb una atenció suprema la cursa de l’Íngrid i, a mesura que s’acostava, els tors se’ns anaven inclinant cap endavant i els braços se’ns anaven obrint. Els meus poc, resignats, perquè el seu ordre de prioritats fa que el número 1 del pòdium l’ocupi son pare i la iaia el número 2 – tot això, en defecte de la mare, és clar; la mama ho canvia tot –. Aquell dia, però, ella va decidir perpetrar un sacrilegi contra l’ordre natural del cosmos i deixar els nominats a les medalles d’or i de plata amb la boca oberta. Perquè a qui va abraçar va ser la tieta (jo!, jo!, jo!). I no sé si dir-vos que em vaig sentir jocunda, gaia, gojosa, joiosa o com. El que sé és que em va posseir una plètora de felicitat immensa.

I ja que d’ençà que l’Íngrid ha nascut, amb ella sembla que se m’hagin assecat les lletres – se’m fa molt difícil escriure sobre sentiments tan forts perquè els mots em semblen sempre curts – aprofito per fer-li aquest homenatge humil. A ella, la meva barrufeta, que, essent tan petita, crea tanta felicitat al seu voltant.

Els adjectius jocund, gai, gojós i joiós signifiquen alegre, que fa o sent goig o joia. I plètora vol dir superabundància (d’aquí, pletòric).