07 Oct

Estrip Art

verdi1

El retorn

Ana Traver

Es va despertar abans que sonara el despertador. Ja es veia un poc de claredat pels badall de les cortines i a més ella s’havia adormit amb l’enrònia de llevar-se aviat per veure com sortia el sol. Tot i que era diumenge i no havia d’anar enlloc, i el que més li agradava era dormir, no volia perdre’s aquest espectacle.

L’habitació no tenia res d’especial, tant el mobiliari, que se reduïa  a una taula i  una cadira, com les parets, eren de color clar; el llit era còmode i el bany, suficient. Era l’entorn d’aquest hotel el que el feia inoblidable. Construït damunt de la sorra, tenia  planta baixa i quatre altures que avui no estarien, de cap manera, dins la legalitat, però en 1933, després de funcionar com a restaurant durant 3 anys, li concediren llicència per a construir dos plantes i una terrassa que quasi arribava a la vora de la mar. D’ací el nom de Voramar. Anys després se seguiren fent ampliacions i reformes fins que la llei ho va permetre i a dia d’avui es conserva sense cap variació des de fa molts anys, amb aqueix aire decadent que el fa tan especial.

Va descórrer les cortines i el que va veure la va fascinar. El cel estava pintat amb un color rosa fort i lluitava per sortir el groc del primer sol. Va obrir la porta que eixia a la terrassa i va notar a les galtes l’aire fresc de la mar. Al llindar hi havia una balustrada i va seure mirant cap a la mar, els peus acariciaven la sorra i, va fer unes respiracions profundes. En unes hores deixaria l’hotel, pujaria al cotxe i conduiria fins València per retrobar-se amb els llocs que un dia va deixar enrere. De llavors fins ara havien passat  vint anys i en feia dos o tres que planejava tornar, no de visita, a instal·lar-se i començar una nova etapa.

Lluny quedava el poble que l’havia acollida tan bé a Anglaterra. Bicester, a divuit kilòmetres al nord-est d’Oxford, i que comptava amb uns 28.000 habitants, allí va començar a cuinar, primer per una dona que tenia un restaurant i després pel seu compte, fent menjars per emportar. Es guanyava bé la vida, tenia bona mà per a la cuina i força clients que apreciaven la varietat de gustos tan diferents d’aquella terra. Fins allí s’acostava Ben quasi cada dia per recollir el seu menú i, així com qui no vol la cosa, van començar a intimar fins que ja tenia el dinar i el sopar sense moure’s de casa. Va ser un amor senzill, sense el batec de la passió, un amor de passejades al bon temps i lectures a cau del foc a l’hivern. Va arribar a voler a aquell angles que no li exigia res i ho compartia tot i es va adonar encara més quan una malaltia traïdora se’l va emportar sense fer soroll, igual que havia vingut.  Des d’aleshores que havia estat donant voltes a l’idea de tornar i no va trigar molt a vendre el xicotet negoci que tantes satisfaccions li havia donat quan se sentia una estrangera.  La vida li va posar fàcil la seua fugida endavant fa vint anys quant tot ho donava per perdut i ara volia tornar amb la certesa que ja no es trobaria qui tant de mal li va fer…

Es va deixar caure de la balustrada i va caminar cap a la vora de la mar. Era un espectacle meravellós, el reflex del sol a l’aigua era de vegades daurat i de vegades, quan passava algun núvol perdut,  pareixia d’estany. No necessitava més per començar. Estava en pau.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *