Vaig

per Maiol de Gràcia

Sóc en John Ford i vaig néixer a Arizona, en un poblet de mala mort que vaig abandonar així que vaig tenir carnet de conduir. Aquella vida de gent riallera, de perfectes pares de família, de pors al cos i espais tancats amb pany i forrellat, no estava feta per mi, així que vaig omplir el dipòsit i vaig travessar el país.

Vaig veure camps de totes mides, postes de sol de tots colors. Vaig sadollar-me de nits estelades i carreteres sense final. Vaig fer la meva fins que la gent va interposar-se en el meu camí. No vaig trigar a cansar-me’n. Vaig pujar al primer vaixell de càrrega i vaig sortir a veure món.

Ben aviat vaig comprovar que en d’altres terres no estaven per tants romanços. Vaig topar-me amb homes ombrívols i dones sense miraments, amb nens de plor histèric i avis preparats per acomiadar-se del món. Vaig tenir temps de llegir molt i d’escoltar més encara. Vaig trepitjar París i de seguida m’hi vaig fer invisible. M’hi vaig instal·lar i aquí segueixo. Em vaig inventar una història i vaig obrir aquest bloc. Vaig situar el meu passat literari en una ciutat desconeguda de la que no en sabia res. Vaig remenar per internet i vaig conèixer el carrer on va néixer el meu jo fictici, l’escola on va jugar a futbol, la classe on va aprendre el cançoner català. Vaig anomenar-lo Maiol i vaig imaginar-me’n l’aspecte i la veu.  Aquest és, des d’aleshores, el seu joc, però el juguem a la meva manera. M’agrada saber-lo impossible i irrefrenable, conscient del seu paper transgressor dins de la nostra mida microscòpica. El món al meu voltant és la endevinalla que el guia. Pot ser poeta de l’instant o un malparit que s’esquitlla amb la primera llum del dia.  Pot ballar dalt les teulades o desaparèixer sota un pont sense donar explicacions. Pot parlar amb la portera, observar tres milions de cotxes durant dos minuts, o explicar-li al Mickie Mouse que no el troba a faltar. Pot buscar algun bar abarrotat d’americans i mirar un partit de baseball amb la gorra dels yankees calada al cap; beure amb ells i explicar-los que el centre del món no està a Washington ni a París, sinó a Barcelona. Pot parlar-los en un català inventat i  arrodonir-ho amb el seu acudit típic de professor d’anglès d’acadèmies barcelonines. If, if. Between, between, els diu. I els americans, atònits, donen per fet que s’han topat amb l’idiota de la ciutat.