Barcelona 1978

per Maiol de Gràcia

Els carrers no han canviat gens. Només ha variat la qualitat gràfica dels rètols i els models dels cotxes. Els colors són més apagats, més rònecs, com si portessin pintada una pàtina de pols sòlida, de segles i segles de quietud mal portada.

La gent més jove, mons pares entre ells, vesteixen i es pentinen desendreçadament, a to amb el cromatge grisós de la ciutat. S’assemblen molt als seus pares i avis, han estat tallats pel mateix sastre soviètic d’origen español, fill de pare cambrer i mare planxadora, que la dictadura els va imposar per decret.  Tots porten pantalons de campana marró i camisa negra. El coll és llarg, ample i emmidonat. Un cigarro els hi penja d’entre els dits i un nen o dos juguen per entre les seves cames.

Jo estic a la guarderia. Xutem una pilota dins del primer pati interior d’illa d’Eixample de la meva vida. Al menjador, l’Oriol sempre és l’últim en acabar de menjar. A l’exterior ens ensenyen a fer el nus de la sabata amb una bamba que ens anem passant l’un a l’altre. A classe ens asseiem al voltant d’unes taules rodones de colors, els colors més bonics i llampants de tota la meva esfera visual des de casa fins aquí -a part d’alguns llibres plens de dibuixos que descansen a la prestatgeria de la meva habitació. La mestra ens diu que avui vindrà un senyor a visitar-nos, que hem de parlar-li en castellà, que de fet hem de parlar en castellà també amb ella i entre nosaltres, que serà un joc divertit i que el senyor estarà molt content de participar-hi.

Torno dels records quan travesso Fabra-i-puig amb el semàfor en vermell