Xavalla
No és que hi pensi gaire sovint – de fet, quasi mai – però, quan ho fa, recorda que el primer cop li va costar molt aconseguir contenir les llàgrimes i no esclatar a plorar. I, seguint el mite fil per randa, tampoc no va poder evitar el fàstic i la sensació de brutor. I no perquè es qüestionés res des d’un punt de vista moral, no. Ni ho fa ara ni ho va fer llavors. En això, es va sentir en pau amb si mateixa, ja que va concloure que va ser la filla de puta de la vida que l’hi havia empès. Simplement, li va semblar que el cos se li havia corromput, podrit. El cos i potser ella mateixa. I, així, notant-se tan bruta, va estar-se molta estona sota la dutxa, es va untar amb sabó i es va fregar ben fort amb una esponja aspra i rasposa. Però llavors, quan va sortir-ne, es va sentir exactament igual.
Amb el temps, però, s’hi ha acostumat. O s’hi ha resignat, no ho sap ben bé. Potser, simplement, és que li ha tocat, com si la vida li ho hagués reservat.
Durant el dia, hi ha qui la fita amb menyspreu. Ja ho té estudiat: alcen el cap, li claven una mirada plena de reprovació i continuen caminant, altius, cap al seu món de luxes. I, si no, li demostren una indiferència absoluta i passen pel seu costat com si fos un banc o un semàfor, part del mobiliari urbà.
I de nit, depèn. Alguns la tracten malament i busquen fer amb ella el que no gosarien fer mai amb les seves companyes. Altres es comporten prou bé però sempre amb fredor, mantenint la distància. I, d’altres, els més pàmfils, se n’enamoren bojament i li prometen que estarem junts per sempre, princesa, i que, sí, que jo et trauré d’aquest infern on vius i serem feliços i menjarem anissos. Però, quan s’adonen que ni ells són cavallers ardits capaços d’enfrontar-se a dracs ferotges i que la vida no és ni un bosc màgic ni un castell encantat, l’engeguen a pastar fang sense miraments. Recorda amb una mica de vergonya que el primer cop va patir perquè se l’havia cregut i s’havia il·lusionat. Aviat, però, la realitat la va posar a lloc. Que els prínceps blaus no existeixen, nena! Què coi t’havies pensat? Que la gent com tu no té permès somniar pas gaire!
No es pot dir que cobri xavalla ni quatre rals mal comptats. Té la sort de poder anar fent amb el sou que guanya. És cert que la vida no li ha somrigut però tampoc no en renega perquè ja fa temps que no n’espera grans coses ni en demana res especial. Bé… Tan sols li agradaria que les persones deixessin de mirar-la amb aquesta mescla d’angúnia, nosa i llàstima. Perquè l’enorgulleix poder afirmar que fa molts anys que ha deixat de castigar-se. Treballa amb un cos, amb el seu cos, que li pertany. No ha perdut mai la dignitat, d’això no en té cap dubte.
Se’n diu xavalla de les monedes de poc valor.