Vera Sanahuja

A vegades el buf d’un vent llunyà

s’alça arravatat i arma contra mi

el ventre efervescent d’una ona negra.

Llavors la casa es fon, el món s’aboca

i la nit sencera és un got de vi

que es va buidant damunt les estovalles.

Saps, tot allò que vaig voler escriure,

les hores tossudes

esmollant paraules,

la precisió, l’exercici, el pols

del ganivet que degolla magranes;

tot allò, m’ho portava aquell mar bàrbar.

Ara, seu. Amolla un coixí, escolta’m:

cap ànsia m’esperona, se me’n fot

quan, i més ben igual si avui o demà;

però, si puc triar, he d’escollir

per als versos aquesta llengua teva.

No pateixis, tot lliscarà suau,

pacífic, estèril, tal com fins ara.

Quan arribin els duré lluny de tu,

vindran aquí només quan no hi siguis,

no et sabran el gest, no distingiran

la teva olor, mai t’hauran vist desar

els llibres entre la pols dels prestatges.

No parlaran de tu perquè per ells

no tindràs nom. I al pronunciar l’amor,

diran figuera, gos, guineu, amarres.

Tot anirà així, entre mitges tintes.

Per no dir res, no diran ni els teus ulls.

En quant als ulls -perdona que hi insisteixi-,

entendràs que, en el seu lloc, escrigui

que alguna volta

vaig sentir caure

alguna cosa

fins ben al fons

d’un mar molt fosc?