I nedo…

Fidel, El Poeta Roig

 

I nedo, nedo, nedo, nedo.

Nedo alliberat de basardes

cap a la boia on els versos em llepen el coll.

Cap a l’illa dels crepuscles o dels mots desperts.

Nedo per sortir de mi mateix,

per fer-me preguntes tan obertes

com aquests braços oberts, com abraçades

que troben aixopluc entre multitud de mans

que anhelen llums públiques,

que soterren els fracassos de la intimitat.

Per anar lluny o enlloc.., per fugir, nedo…

Obro cos, m’obro, obro als altres.

I nedo, nedo, nedo, nedo…