Durant el matí, a la senyora Rex li toca canviar la cortina del bany perquè cada dia queda feta serpentines. A grans mals, grans remeis. Ha acabat comprant un rotlle de plàstic industrial; amb uns quants retocs ja fa el fet, i au, fins l’endemà. Mira que li diu i li repeteix al seu marit que procuri embossar-se els peus però no hi ha manera, i les dalles que té per ungles tot ho trinxen. Però per altra banda, per segar la gespa del jardí van la mar de bé, només ha de passejar-s’hi una estona i queda l’herba ben retallada.

La senyora Rex fa les feines de casa amb desgana, tan activa que havia estat ella. I és que l’artrosi en vèrtebres de trenta centímetres s’ha de deixar notar per força. I en la mandíbula, que ja no pot rosegar costellams de gust i s’ha de conformar amb els talls més tous. I ves que no tingui problemes amb les dents i acabi com la senyora Saure que només pot menjar verduretes, uns dos-cents quilos al dia. S’ha aprimat tant que sembla un trist llangardaix. A la senyora Rex li cau una llàgrima escates avall només de pensar-hi.

I el senyor Saure encara la deu trobar atractiva? Encara se la deu mirar cofoi amb les seves ninetes verticals? Encara deu gosar queixalar-la suaument pel clatell, tot amorós, abans de rebolcar-se tots dos en matrimonial alegria? I pensa en el temps que fa que no li truca per por de preguntar, no fos cas que s’hi veiés reflectida.

La senyora Rex sospira i amb el seu alè embafa tots els vidres de la casa.
Els haurà de tornar a netejar.