per Xènia Ribas Beltran

Et miro. M’encanta mirar-te. Crec que és una atracció que sento des de sempre o, si més no, des de fa molts anys. M’agrada quan estàs completament llisa i plana, d’un to gris argentí, com si fossis un espill gegant. I quan el vent et fa enjogassar formant unes ones altes, ben altes, amb uns rissos d’escuma al capdamunt. Mar de plata, mar d’hivern. També m’encises quan ets d’un blau límpid i cristal·lí, que generosament deixa a la vista i mostra tots els teus secrets meravellosos perquè tothom en pugui gaudir. I quan m’embolcalles i sento que m’acarones. Mar turquesa, mar verdosa, mar d’estiu.

Et miro. M’encanta mirar-te…

Disculpa per haver-te convertit en una brossa sense fi plena de bosses, roba, compreses, ulleres, plàstics diversos, cordes, etc. Perdona per haver fet de tu un recipient d’oli, fuel i cremes. Sento que t’hàgim convertit en un cau de merda.

Disculpa per haver extingit gran part de les espècies que aixoplugaves i per continuar persistint-hi. Digues adéu als dofins, les balenes i les tonyines. Digues-los que em sap molt de greu. Perdona també per estar enverinant la majoria dels teus habitants. Explica’ls, per si els serveix de consol, que potser per assumpció de culpa o per simple ignorància, després nosaltres també ens morim una mica quan ens els mengem. Ho sento. No sabem actuar d’una forma que no sigui destructiva.

Disculpa també per fer-te veure com mor ofegada en les teves aigües gent desesperada, aterrida, que fuig rere l’esperança d’una vida millor i tan sols hi troba un final esgarrifós. Et confesso amb vergonya que no hem mogut ni un dit per evitar-ho. Perdona per provocar o col·laborar en les guerres o en la misèria que els han empès a embarcar-s’hi. Em sap molt de greu haver-te convertit en un mare mortum.

Et miro. M’encanta mirar-te perquè, malgrat tot això, no ets rancuniosa i continues mostrant-te igual de preciosa. Potser és el vigor previ a la ranera de la mort.

Et miro. T’esguardo i penso que, tot i les evidències científiques, l’augment del nivell del mar no és pel desglaç dels pols sinó per les teves llàgrimes moribundes. Sento no ser capaç de trobar la manera de poder-te-les torcar.

Torcar és eixugar fregant amb un drap, un paper, etc. (Es va torcar la boca amb el tovalló. Li vaig torcar les llàgrimes amb un mocador).