per Maiol de Gràcia

John Ford a Barcelona

L’equidistància és el tràveling sentimental d’un present i d’un passat familiars. Al meu s’hi pot observar una gent treballadora, d’origen catalano-basco-valenciano-aragonesa, establerta a l’excel·lentíssima vila de Gràcia cap a mitjans dels segle XIX. Quan un servidor va treure el nas, les dues generacions en vida havien ampliat el radi d’acció als barris de l’Eixample i Navas per pur instint de supervivència. Es tractava de guanyar-se el pa de la manera que fos. La postguerra havia estat penosa i se n’havien sortit com havien pogut. Els avis, els derrotats de la guerra civil, s’havien empassat mig segle de dictadura pencant i callant, relacionant-se amb la gent que els envoltava sense mostrar cap símptoma de ràbia o menyspreu. Veïns, companys de feina, amics, catalans d’origen i catalans immigrants, eren tractats amb la mateixa actitud entre franca i distant basada en el respecte absolut per les maneres pròpies i estranyes. Cap d’ells era culpables de res, tothom formava part d’una mateixa massa sotmesa i actualment consagrada a posar el plat a taula cada nit. Quan havien de parlar amb castellanoparlants, canviaven automàticament d’idioma i no passava res, mai no en comentaven les raons ni les causes, era llei de vida i els petits de la casa els imitàvem de la mateixa manera que els nostres pares havien après a conviure amb tota mena de prohibicions culturals. No sabien escriure en el seu propi idioma, havien acceptat com a natural la ràpida degradació del llenguatge parlat, donaven per bona la barreja de respecte i derrota acumulada pels seus progenitors, i feien la seva i deixaven fer, treballaven, es casaven i tenien fills mentre esperaven que la mort del dictador canviés, ni que fos una mica, la direcció dels vents.  

I durant tot aquest temps, com a mínim el temps de què tinc constància per ser-hi present, sempre van sentir-se plena i rotundament catalans. No era una qüestió de victòries o derrotes, d’orgulls mal portats ni enemistats latents. Era, simplement, un sentiment interior que ningú no podria aniquilar mentre es mantingués viva la flama familiar. Eren i serien catalans, no se sentien espanyols, no se n’hi havien sentit mai, per molt que els seus orígens ho fossin en un tant per cent bastant aparellat. Eren així i així mateix ens ho van transmetre. Se sentien catalans sense estar en contra de ningú que no fossin aquells que els havien tancat entre quatre parets. Aquesta manera de ser era evident en tot el que feien i deien, per molt que no s’expressés gaire sovint, i menys encara de manera altisonant. Era més aviat d’anar per casa, senzilla i tradicional, arrelada i constant, disposada a aprofitar qualsevol escletxa del sistema per presentar-se com el que era: una forma tan esplèndida com qualsevol altra de viure en aquest món.

I va morir Franco. I van treure l’ampolla de xampany de la nevera i ho van celebrar amb certa expectació pessimista. Però van assolir-se els pactes i la possibilitat d’inspirar i expirar en català va traduir-se en una alegria creixent, en un fervor immediat. Es van recuperar els autors desterrats, les tradicions a l’aire lliure, les arrels d’una cultura mil·lenària. Van estudiar-se les normes gramaticals i es va desprendre la llengua dels castellanismes urbans adquirits durant els últims quaranta anys. Les coses van millorar tant, que la propera generació vam tenir la opció, fins ara inaudita, d’educar-nos i viure en català. Vam seguir convivint sense cap dificultat amb els nostres congèneres castellanoparlants i vam aprendre a lluitar en democràcia pels nostres drets. Vam acceptar que tot plegat era millor, infinitament millor, que allò que havien viscut els nostres avantpassats, i que per tant tampoc no era qüestió de queixar-se gaire. Que, de fet, no valia la pena, que ja estàvem bé així. Cada vegada ens sentíem més interconnectats amb tot allò que provenia d’una cultura, la castellana, tan rica o més – per abundant- que la nostra. Llegíem/llegim, escoltàvem/escoltem, estimàvem/estimem, el bo i millor d’una Espanya rica en matisos que ja no imposava sinó que interaccionava gairebé al mateix nivell.  Però seguíem sentint-nos catalans. Ens hi seguim sentint. Volem ser catalans i no espanyols, des de la distància correcta i el respecte comú. Sabem que hi ha gent  que se sent espanyola i ells saben que nosaltres ens sentim catalans. Volem conviure de la manera que decidim democràticament entre tots, així com ho hem fet fins ara però no obligatòriament des de la mateixa visió d’estat. Només cal observar el tràveling dels últims 80 anys per entendre que es tracta, fonamentalment, d’això. Tothom amb dos dits de front sap que és així. Ningú no deixarà de ser el que vulgui ser, sigui quin sigui l’escrutini final. La resta no és veritat. I menys encara equidistant.