20 Sep

Cap. 25. Escribir una novela

por Dioni Porta

Quizás alguien se quedó con la mosca detrás de la oreja después del fascículo anterior, alguien  que a lo mejor se ha seguido preocupando al toparse hoy con este título: “Escribir una novela”. Son palabras que espantan y que pueden sonar a soberana decepción: ¿es el tal Pepe, protagonista de Corrosión, el típico lector que a las primeras de cambio se entrega a la escritura? ¡Traidor! Si todo el mundo hiciera lo propio, ¿quién leería a quién? La literatura desaparecería a consecuencia de la culminación de la muerte del lector, maldito suicida entregado a las fauces sanguinarias del yo, del pensar que él también puede escribir. Leer más

20 Sep

“John Ford a París”, Capítol 47

per Maiol de Gràcia

John Ford a Barcelona

L’equidistància és el tràveling sentimental d’un present i d’un passat familiars. Al meu s’hi pot observar una gent treballadora, d’origen catalano-basco-valenciano-aragonesa, establerta a l’excel·lentíssima vila de Gràcia cap a mitjans dels segle XIX. Quan un servidor va treure el nas, les dues generacions en vida havien ampliat el radi d’acció als barris de l’Eixample i Navas per pur instint de supervivència. Es tractava de guanyar-se el pa de la manera que fos. La postguerra havia estat penosa i se n’havien sortit com havien pogut. Els avis, els derrotats de la guerra civil, s’havien empassat mig segle de dictadura pencant i callant, relacionant-se amb la gent que els envoltava sense mostrar cap símptoma de ràbia o menyspreu. Veïns, companys de feina, amics, catalans d’origen i catalans immigrants, eren tractats amb la mateixa actitud entre franca i distant basada en el respecte absolut per les maneres pròpies i estranyes. Cap d’ells era culpables de res, tothom formava part d’una mateixa massa sotmesa i actualment consagrada a posar el plat a taula cada nit. Quan havien de parlar amb castellanoparlants, canviaven automàticament d’idioma i no passava res, mai no en comentaven les raons ni les causes, era llei de vida i els petits de la casa els imitàvem de la mateixa manera que els nostres pares havien après a conviure amb tota mena de prohibicions culturals. No sabien escriure en el seu propi idioma, havien acceptat com a natural la ràpida degradació del llenguatge parlat, donaven per bona la barreja de respecte i derrota acumulada pels seus progenitors, i feien la seva i deixaven fer, treballaven, es casaven i tenien fills mentre esperaven que la mort del dictador canviés, ni que fos una mica, la direcció dels vents.   Leer más

20 Sep

Caché

Un microrelat de Cristina Garcia González

Un home i una dona, al matí, troben uns excrements al jardí. Una merda fresca i tòxica que ha asfixiat l’herba cuidada tot fent un cèrcol. Massa grossa per ser ocell, massa fina per d’humà, massa bonica per ser de rata. L’home i la dona decideixen deixar, en fer-se fosc, un platet que conté menjar de gat enverinat. Pregunten a tots els veïns si tenen gats. Col·loquen tanques insondables a banda i banda de la propietat. Deixen una càmera rere la finestra que enregistra dia i nit per tal de descobrir el gat. Cada matí troben una nova caca. Les setanta-dues hores de gravació no han captat cap moviment. Però la merda és allà.


Vaig néixer el 1993, i vaig provar d’aprendre la llengua i l’amor dels meus pares i d’un món. Del fracàs, escric, i m’agradaria diferenciar-me dels altres en una solitud que no fos solitària, i que visqués permanentment oberta.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó