per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (1a part)

He obert els ulls i l’he vist allà, assegut a la cadira, contemplant les teulades nevades de París per la finestra. No s’ha immutat ni quan m’he incorporat i el llit ha fet el seu grinyol característic. A mi tampoc m’ha sobtat la seva presència. De fet, ja feia dies que esperava el meu torn, i tenir-lo a casa m’ha fet sentir d’alguna manera alleugerit.

M’he llevat i he passat pel seu costat. M’he dirigit a la dutxa, he ajustat la porta i he deixat brollar l’aigua fins que el baf d’escalfor ha envaït tots els racons del lavabo. Quan m’he girat per treure’m el pijama, me l’he trobat a menys de dos pams, dempeus i de cara a la porta. M’he endut un ensurt de pebrots i he fet un bot enrere, he relliscat amb la humitat de les rajoles i de ben poc que no m’enclasto de cap contra la pica. Ja sabia pels amics com anava això de tenir el teu home de gris a casa, els patrons innocus d’acompanyament permanent i tota la resta. Una cosa molt diferent, però, serà acostumar-s’hi.

Mentre m’incorporava m’ha preguntat si m’he fet mal. Li he dit que no i me l’he mirat. Encara de cara a la paret, amb els braços penjant i el cos en repòs, ha assentit amb el cap. Després m’he dutxat sense passar la cortina, m’he ensabonat cap i cos i he observat com l’abric de tres quarts se li entumia de vapor i un rajolí d’aigua li començava a vessar des del barret d’ala ampla cap a les espatlles. L’escena m’ha traslladat a una estació de tren anglesa en un dia de tempesta. Me l’he imaginat en una andana descoberta, esperant l’arribada de l’Express de Kensington mentre encenia un cigarro humit i rebregat. Li he demanat la tovallola i me l’ha passada sense girar-se. M’he eixugat i vestit. He obert la porta i s’ha enretirat un parell de passos per deixar-me pas. Li he donat les gràcies i ha tornat a assentir. Quan he arribat a la cuina, ja seia davant de la tauleta pels esmorzars. Vestia la mateixa roba, seca i planxada, i l’ala del barret li feia ombra damunt dels ulls i del nas.

– Vols un cafè?

-Si us plau.

He endollat la Nespresso i he preparat dos cafès amb llet. He parat taula i he tret els croissants, el sucre, la mantega i la melmelada.

-El meu nom no cal que te’l digui.

-No.

-No vols menjar res?

-Ja he esmorzat, gràcies.

-Conec gent que té el seu home gris a casa de fa més de dos mesos. Potser em podries explicar perquè ha estat diferent en el meu cas.

-Aquesta pregunta no la puc respondre.

-Fumes?

-Sí.

-Tens permís per fer-ho en hores de servei?

-En principi no, però tampoc em veu ningú.

-I si després vaig i els ho explico?

-És la seva paraula contra la meva. A més, ni tan sols sap qui són.

-No és tan difícil d’imaginar.

-Vostè mateix.

-També m’ho podries dir tu.

-Ja sap que no.

-Sí.

He desparat la taula i he tret el paquet de tabac. Li he ofert un cigarro i l’ha acceptat. Hem fumat en silenci. El sol ha sortit a l’exterior i la cuina s’ha omplert de llum. L’home de gris ha alçat ulls i la barbeta, ha estirat el coll en direcció a la finestra, ben bé com si fos una planta necessitada de la seva dosi diària. He aprofitat l’ocasió per fer-li una de les preguntes del llistat que tinc amagat en un forat d’un arbre d’un parc de la ciutat.

-No sortiu mai al carrer, vosaltres?