13 Dic

L’home de la biblioteca 

Ja fa dies que ve. La bibliotecària no li treu l’ull de sobre des del taulell d’informació; no vol que se li escapi cap moviment. Ell arriba a quarts de cinc, penja la jaqueta al respatller i desplega meticulosament la seva paradeta: ulleres, paquet de caramels de menta, mòbil i gorra. Ha passat la seixantena però es manté en forma. Te l’elegància austera de qui se sap atractiu sense artificis. Ella es fixa en els seus rínxols grisos i rebels i la mirada blava que la fa envermellir quan hi ensopega. L’home se n’haurà adonat? Ho dubta. Parapetada rere l’ordinador pot fitar-lo sense perill de ser enxampada. Observa les mans de dits llargs que passen frisosos les pàgines i que més d’un cop ha imaginat en d’altres menesters menys literaris. Sospira en cada creuament de cames, en cada estossec, en cada gir de cadira. Sospira quan va al lavabo i li passa a frec tot abandonant en l’aire l’olor de massatge d’afaitar. Sospira quan el veu que pesa figues, esclau d’un capítol massa espès, amb el cap decantat cap a la finestra per on entra un sol esmorteït de mitja tarda. Li voldria recomanar tants llibres! I descobrir-li tants autors! A ella – que porta trenta anys al peu del canó – res li abelliria més que passar el seu futur amb un home així, golafre de lletres i sensacions. I ara se’l troba davant amb un mig somriure trapella i voldria convidar-lo a un cafè, per descobrir el seu món interior que intueix ric i fascinant. Per fi li sent la veu.

– Per apuntar-me a la llista de Cinquanta Ombres de Gray?

La bibliotecària li explica com ho ha de fer mentre nota com alguna cosa li rellisca per dins llànguidament fins als peus.

13 Dic

“John Ford a París”, Capítol 57

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (1a part)

He obert els ulls i l’he vist allà, assegut a la cadira, contemplant les teulades nevades de París per la finestra. No s’ha immutat ni quan m’he incorporat i el llit ha fet el seu grinyol característic. A mi tampoc m’ha sobtat la seva presència. De fet, ja feia dies que esperava el meu torn, i tenir-lo a casa m’ha fet sentir d’alguna manera alleugerit.

M’he llevat i he passat pel seu costat. M’he dirigit a la dutxa, he ajustat la porta i he deixat brollar l’aigua fins que el baf d’escalfor ha envaït tots els racons del lavabo. Quan m’he girat per treure’m el pijama, me l’he trobat a menys de dos pams, dempeus i de cara a la porta. M’he endut un ensurt de pebrots i he fet un bot enrere, he relliscat amb la humitat de les rajoles i de ben poc que no m’enclasto de cap contra la pica. Ja sabia pels amics com anava això de tenir el teu home de gris a casa, els patrons innocus d’acompanyament permanent i tota la resta. Una cosa molt diferent, però, serà acostumar-s’hi. Leer más

13 Dic

Purisme

Un microrelat de David Vila i Ros

 En Baltasar ha estat empresonat perquè no tenia els papers en regla. En Gaspar, acusat d’integrisme islàmic. En Melcior, per associació indeguda. Les vacants han estat cobertes per afiliats al partit que, tot i que no tenen cap mena de qualificació, almenys són obertament monàrquics.

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014) David Vila i Ros (Sabadell, 1977) 
 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó