Xeflis
per Xènia Ribas @canetmar80
La Isabel fa un any i mig que es va separar. O més ben dit, que el seu marit la va deixar. Se li va caure el món a sobre. I encara més quan va descobrir que l’havia deixada per una noieta – quasi una nena – vint anys més jove. Vint anys més jove i amb tot ben posat. El que li feia més ràbia no era tant l’abandonament – feia temps que ja no… – sinó aquell cul i aquells pits tan enlaire, com si la llei de la gravetat hagués volgut fer-hi una excepció. Mala puta!
La Isabel va necessitar ajuda professional per començar a refer-se. La psicòloga li va aconsellar que busqués companyia (“Ja m’entens, Isabel” – va dir-li amb un somriure còmplice. “Sí, i tant” – li va respondre amb un riure nerviós). I com que les coses cadascú les interpreta com vol, va començar a recórrer totes les protectores i botigues d’animals de la comarca. Però no en trobava mai cap que la satisfés. Ella no n’era conscient però, en el fons, buscava una mascota que li recordés al seu marit (exmarit, de fet).
I, llavors, cap a la tardor, va anar a fer una excursió a la Garrotxa (oh, és que és tan bonica la fageda d’en Jordà amb aquella estora marró de fulles seques – i trepitjades per milers de peus –!) i, quan passava pel costat de la granja, va veure la llum. “Sí, és ell! Per fi l’he trobat” – va exclamar, assenyalant-lo amb el dit. El granger ben prou que li va dir que era una bogeria emportar-se un porc a un pis però, després d’una conversa persuasiva i d’un bon feix de bitllets, va accedir a vendre’l.
La Isabel estava tota cofoia amb el porc. De nom, li va posar Bave (sempre l’havia fascinada aquella pel·lícula) però també li deia garrinet meu o marranet estimat. Era el company ideal: dolç, intel·ligent, FIDEL…
Però, ai las!, en Bave creixia cada vegada més ràpid, i més, i més i més. Fins que es va convertir en una bestiola de dos-cents quilos (dos-cents vint, més aviat, perquè l’encebava força)…
– Ai, mare! I què faré jo ara? – es lamentava la Isabel.
– No pateixis, mama! Per Sant Martí l’escorxem i fem un bon xeflis!
– Ovidi, quines coses de dir! Si no fossis fill meu diria que ets un malànima com ton pare!
El pis, certament, era una mica petit per a tots tres però tant li feia. I en Bave, que era un porquet ben consentit, menjava tant com volia, dormia, tenia carícies assegurades tothora… Fins i tot, perquè no acusés la manca d’espai, el treia a passejar sovint perquè s’esbravés.
Un dia, es va trobar amb l’ex i la mala puta, que duia un vestit cenyit i curt i mostrava unes cames llargues, llarguíssimes, enfilades en unes sabates de taló. Ella, en canvi, duia un xandall vell i foradat i el cabell brut i escabellat. No va poder evitar sentir vergonya del seu aspecte tan deixat. Però llavors, en Bave la va mirar i va moure aquella cueta rígida i arrissada. Es va sentir segura. Va alçar el cap, va treure pit i va seguir caminant, somrient. Ha!
Un xeflis és un àpat abundós, especialment per a celebrar alguna cosa. També se’n pot dir una xefla.