per Antoni Janer
Pandora (Alma-Tadema, 1881)
Pandora constitueix el mite fundacional de la misogínia grega. Ella va ser, segons explica Hesíode a Teogonia i Els treballs i els dies (segle VIII aC), la primera dona de la mitologia. Zeus l’havia enviada als homes com a càstig després que Prometeu, el seu benefactor, li robàs el foc que abans el patriarca olímpic havia manllevat als mortals per haver-lo enganyat en un sacrifici.
Un microrelat de Joan Pinyol
Després de matar-lo d’un sol tret, va estar bona estona furgant-li la ferida. Creia fermament que la víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.
Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009).
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
La distància
per Maiol de Gràcia
Perfils plens d’arestes, pàl·lides o mediterrànies, tant se val. Pentinats esbullats, mirades urbanites d’indiferència, polos globalitzats. Verds pastís-desencisats menys quan es mengen la molsa de les teulades i ho banyen tot d’una naturalitat somorta, gairebé aquàtica, de roca de port. Olors de pixum humà. Crits que en la vida hauria associat amb la vie en rose. Esbroncades, insults, bèsties silencioses del dia i la nit que gairebé no toquen de peus a terra. Cotxes descapotables vomitats per armadures cobertes de merda. Petrificacions d’història a cada cantonada. Parades de metro. Trens que van i vénen. Mirada a la dreta i noi que salta a la via. Crits i plors al capdavant del tren. A l’últim vagó: què collons passa ara. La sensació de saber-me en qualsevol punt del mapa rodejat de tot allò que em queda cada vegada més lluny. Nostàlgia d’aquelles petites fulgors daurades en blau dels capvespres de Menorca. La distància, cada vegada més gran.