per Xènia Ribas @canetmar80

Just quan va fer vint-i-dos anys va entendre que el somni de promocionar al primer equip del Barça era, precisament, això: només un somni. Li va costar d’acceptar-ho – tants anys al planter, tant de sacrifici, tant d’esforç, tanta infància perduda – però, al final, resignat, va fer les maletes i se’n va anar a viure a València. El Llevant sí que va apostar per ell. Malgrat que s’esforçava a enganyar-se, de vegades, el pes del fracàs l’envaïa, com un dimoni persistent, i li xiuxiuejava que sí, que tens l’oportunitat de jugar a primera divisió, però en un club modest i ja comences a entrar a la senectut futbolística: no t’esperis – ni tan sols t’atreveixis a somniar -, doncs, que més endavant ja brillaràs…

Tot i així, amb independència dels llucifers interns, es pren el canvi amb il·lusió. Tants anys a la masia l’han ben cremat… Arriba el dia del primer entrenament. Està una mica nerviós però els companys l’acullen molt bé. Li sembla que hi ha un ambient força bo. Quan acaben els mateixos exercicis de sempre (sense rondos, però, quin alliberament!), caminen cap als vestidors fent broma. Un cop allà, es despullen i s’entretenen a les dutxes, que els regalen unes dosis potents i reparadores d’aigua freda. És llavors que tanca els ulls i fuig lluny, molt lluny. Ha intentat no fixar-s’hi però no ha pogut. La mateixa tortura de sempre… Perquè el que li agradaria és abraonar-se sobre ell. Besar-lo. Llepar-lo amb la llengua humida. Penetrar-lo. Abraçar-lo. Amoixar-lo. El lateral dret l’ha ben eclipsat… Però no, no pot ser. Sap perfectament que un futbolista professional no té permís per ser homosexual.

Amoixar és amanyagar, acariciar, i també recaptar la benvolença, el consentiment, l’aquiescència, etc. d’algú amb afalacs, amb manyagueries. I una moixaina és una carícia feta, especialment, a la cara.