Timba
En Marc sent que està tocant fons. És una sensació estranya, desconeguda. No sap què pesa més, si la por o la tristesa. És com si estigués en un camí envoltat de timbes, al davant, als costats, al darrere. I així és molt difícil afrontar qualsevol situació.
La Sílvia no en vol saber res, d’ell. No li respon les trucades ni els missatges. I a l’escola, l’evita. Està segur que la companya la cobreix perquè, quan se li intenta acostar, sempre està al mig. És com la barrera d’un equip de futbol encarnada en una sola persona. Però molt més eficaç. Si fos per ella, les pilotes no albirarien mai la porteria en els llançaments de falta. Tampoc no li estranya. La cara que va fer quan l’Alba va aparèixer a l’hípica li va provocar una de les tristeses més pregones que ha sentit mai. Tots dos són grandets i sabien que tard o d’hora això acabaria passant d’una manera o una altra. Però tan de sobte… I amb aquesta cruesa… Redéu, que malparit que és l’atzar!
I aquesta tarda la conversa amb el pare ha reblat el cop. Alzheimer... Sent una barreja d’incredulitat i d’incomprensió, juntament amb una pena immensa. Inconscientment, l’egoisme propi dels fills l’empeny a reaccionar amb perplexitat. Perquè s’adona que ara és ell qui ha de fer un pas endavant. Que, per primer cop a la vida, és ell qui haurà de cuidar al pare i no a l’inrevés. I aquest canvi d’ordre l’aterreix.
Per pura casualitat, l’Alba està passant un parell de dies a casa. Quan entra al menjador, s’asseu al sofà sense dir res i esclafeix a plorar. Ella s’afanya a abraçar-lo, mig espantada. I ell sent que les timbes van vencent el camí fins a gairebé fer-lo miques quan s’adona que l’abraçada que voldria sentir és la de la Sílvia.
Una timba, a més d’una partida de cartes en què la gent es juga diners, és un precipici. Potser us sembla una paraula estranya però segur que us resulta familiar el verb “estimbar”. Doncs estimbar vol dir caure o fer caure daltabaix d’una timba o d’una certa altura.
A banda, per si no coneixeu aquests verbs, “albirar” significa veure de lluny alguna cosa sense distingir-la bé o bé formar judici sobre alguna cosa, imaginar-se com és, o com es pot executar. I “esclafir a plorar o a riure” és posar-se a riure o a plorar d’una manera sorollosa.
Ens has presentat tres noves paraules sota el títol d’una sola!
Alguna paraula o expressió per a acompanyar aquest fenomen d’abundància i sorpresa?
Sí, em vaig emocionar…
Plètora vol dir superabundància en general. I per referir-nos a grans quantitats, hi ha moltíssimes expressions, com ara a cents, a milers, a dojo, a doll, per donar i per vendre, a cabassos, un munt, a carretades, a balquena, a gavadals, a manta…
D’expressions per referir-nos a sorpresa, també n’hi ha força, com iodà, vatua, mosca, això pla…
Les dues coses alhora… Hi pensaré!