Viu-viu
En Marc i la Sílvia ja fa uns mesos que es veuen. Sempre a casa d’ella, quin remei… La Júlia es queda amb l’avi Pere que, amb aquella saviesa pròpia dels ancians (el diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell), fa veure que no s’adona de res mentre ho veu tot.
Si miren cap enrere i bandegen l’autoengany, tots dos són conscients que no, que en cap moment no ha estat només sexe. Fan l’amor, sí. Però també s’abracen. Es besen. Conversen. Riuen. Xalen. Comparteixen. Quan estan junts, s’entreguen l’un a l’altre. Des del començament. Com si fossin…
El problema, però, és que les últimes setmanes se’ls estan fent feixugues. Quan estan junts, és una estona de cel, com diu la cançó. El mal és quan passen dies sense veure’s. El “com si” comença a pesar massa. Sí, a la propera cita es renovarà el foc; això ho saben tots dos. Però mentrestant…
La Sílvia cada cop ho porta pitjor. Sent com si cavalqués en una muntanya russa, amb tants alts i baixos. L’Anna, la seva germana, li aconsella que faci la viu-viu. “Necessita temps, Sílvia”. I ella sap que té raó. Es carrega de provisions de paciència. Però a les nits, quan apaga el llum, el llit li sembla tan gros i tan fred…
Fer la viu-viu vol dir anar tirant, anar passant la vida així com hom pot.
Una estona de cel – Els Pets