02 May

Xaruc

per Xènia Ribas Beltran

En Pere està trist. Per si no n’hi hagués prou amb l’alzheimer, ara s’ha trencat el maluc. Per primer cop en sa vida, es sent com un vell xaruc. Està paralitzat. És incapaç d’anar endavant i, alhora, es resisteix a tornar enrere. “Que puta que és la vida de vegades però com es fa estimar…”. Ara ha de fer repòs i no pot sortir a caminar. Enyora el mar, les aromes de salabror, les gavines… I als amics, només els pot veure si el vénen a visitar a casa. Vés a saber si això no serà el preludi de…

El pitjor de tot és que encara no ha estat capaç d’explicar-ho a en Marc. Li fa por que no vulgui que s’estigui sol amb la Júlia. N’està molt, de la nena. La seva alegria infantil se li encomana i el carrega d’energia. I si ara, justament ara, la deixa de veure…

La Pepa, la seva amiga de l’ànima, el renya i li diu que, mentre perd el temps lamentant-se, la vida continua. “I ja no tenim una edat que ens permeti deixar-la passar així com així, sense gaudir-ne, Pere”. Sap que té raó. Però, tot i així, continua bloquejat. Trobarà la força, és qüestió de temps. Ell no ha nascut pas per rebolcar-se en la merda. Però, coi, com li està costant aquesta vegada…

El que més li cou de tot plegat és aquesta sensació tan desconeguda i tan desagradable de decrepitud. No para de repetir-se que és un vell xaruc. Vell xaruc. “Ets un vell xaruc”.

No ho pot evitar. La dependència el terroritza. Vell xaruc.


Xaruc vol dir decrèpit, caduc.

Aprofito la mala fortuna d’en Pere per indicar que, en català, no tenim “caderas” sinó malucs i que el que flairem són les aromes i no els aromes (en castellà sí que és una paraula masculina).

One thought on “Xaruc

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *