per Xènia Ribas @canetmar80

Passeges pels carrers i, a voltes, sents unes veus mig ofegades que et criden. Són murmuris fràgils, quasi laments. Però tu, inconscient, les bandeges. I elles, resignades, se’n van a poc a poc.

I un dia, voldràs parlar i, quan el so ja estigui a punt de sortir, t’aturaràs en sec i no badaràs boca. No vas fer cas a les veus i ara ja no les sents. Han desaparegut. S’han mort. I, ara, muda tu i mudes elles.

Diuen que el vocabulari s’adapta a les necessitats de cada moment. I potser és cert. Però hi ha qui creu que, en cada mot perdut, se’n va un concepte, una emoció, una vivència. Som més pobres i menys lliures perquè ja no ens podem expressar igual. Amb aquesta secció, vull intentar que tornem a sentir les veus de paraules i d’expressions que s’estan apagant i que es tornin fortes, vigoroses i radiants. Mai més ni mudes ni a la gàbia.