Panteixar
Arriba a l’aeroport desesperat. Deixa el cotxe aparcat de qualsevol manera i arrenca a córrer com un esperitat. La multa, la grua… Tot plegat se li’n fot. Entra a la terminal A i es dirigeix, ja ben suat i panteixant, cap al mostrador on el rep una hostessa amb un somriure encantadorament postís.
– Bon dia. Què desitja?
– Sí… Bon dia… Un bitllet per a Hèlsinki en l’avió que sortirà a les 11.55.
– Ho sento, senyor. Arriba tard. Acabem de tancar aquest vol.
– Ja… Però encara falten quasi dues hores perquè s’enlairi…
– Sí, és així. Però, encara que hi hagi localitats disponibles, no podem vendre més bitllets un cop s’ha tancat el vol. És la política de l’empresa.
– Ho entenc. Però, miri: tot just fa uns minuts que s’ha tancat. Em preguntava si no hi ha cap possibilitat de fer una petita excepció…
– Ho sento, senyor. No puc fer-hi res.
La veritat és que veia a venir que això podia passar però es pensava que podria solucionar-ho. Decideix tornar-ho a intentar. Roman palplantat davant del mostrador, agafa aire profundament i esguarda la roca freda que té asseguda al davant. Llegeix el nom que té anotat amb lletra diminuta a la camisa i esbossa el seu somriure més seductor.
– Mira… Paula, oi? Paula… Entenc perfectament la situació. I creu-me: jo no insistiria ni seria tan pesat si no fos perquè…
– Senyor, disculpi. Ja li he dit que…
– Perquè realment hi ha un motiu de pes. A bord d’aquest avió hi ha la dona de la meva vida, la dona que estimo i de la qual em vaig enamorar tan bon punt la vaig veure per primera vegada, la dona que…
I s’adona perfectament que, amb aquest discurs romàntic, ha endevinat la tecla. Veu com aquell rostre marmori es va estovant a mesura que ell va fent proclames a favor de l’amor etern.
– I és per tot això, Paula, que necessito pujar a aquest avió i explicar-li-ho. Si ella m’engega i no vol saber res de mi, crec que seré un desgraciat la resta de la meva vida però almenys ho hauré intentat i no podré retreure’m res. Ho entens, Paula?
La mira ben fixament mentre les llàgrimes comencen a lliscar-li per les galtes i la veu se li trenca. S’adona perfectament que a ella se li han entelat els ulls.
La Paula no sap què fer. Si li ven un bitllet, pot tenir problemes a la feina però li fa tanta pena, tan enamorat i a punt de perdre la seva mitja taronja… I és que, a més, tot i que ella ja sigui madureta, li encanten les pel·lícules romàntiques de Hollywood. Bé, no només li encanten sinó que se les creu. Ella creu en l’amor. Des de la part més profunda del seu cor. I ves, què se suposa que hauria de fer si no? Ara que està vivint una d’aquestes aventures que veu a la pantalla, l’ha d’entorpir? De veritat que ella, precisament ella, li ha de posar pals a les rodes? Se’l mira amb els ulls lluents i les galtes enceses d’un roig intens i, amb una veu tremolosa per l’emoció, li diu que sí, Guillem, que em sembla que en un cas com el teu no tinc cap més remei que fer-hi una excepció.
Ell li somriu, radiant, i es pren la llicència d’abocar-se per sobre del mostrador i abraçar-la.
– Moltes gràcies, Paula. T’estaré agraït eternament. No ho saps prou…
I arrenca a córrer una altra vegada, brandant el trofeu i girant-se per somriure-li abans de perdre-la definitivament de vista.
La Paula es sent com en un núvol rosa i s’imagina que és ella qui és a l’avió. No li ha passat ni tan sols un moment pel cap que la dona que en realitat hi seu fuig aterrida.
Panteixar significa respirar agitadament i, per tant, panteix és una respiració fatigosa.
Aprofito per explicar que l’expressió endevinar la tecla (o tocar-hi de mig a mig) equival a la castellana “dar en el clavo”.