per Xènia Ribas @canetmar80

Obre els ulls sobresaltat pel soroll estrident del despertador, tan impertinent com sempre. De seguida, però, somriu. Es lleva i, després d’un esmorzar frugal, es renta la cara i es pentina, ben clenxinat. Va a l’habitació i tria la roba amb cura. No és pas que es mudi però tampoc no hi vol anar de qualsevol manera. És un dia molt especial.

Quan ja està llest, surt al carrer. Camina a poc a poc, intentant retenir totes les sensacions. El sol li torra la cara i les mans i fa que el fred inclement d’aquest hivern li sembli fins i tot agradable. Per fi, hi arriba. Travessa la porta de l’institut amb una barreja de nervis i d’alegria desbocada.

Arriba el moment. S’atansa a la taula. Només delata la immensa emoció que sent una tremolor molt lleu a la mà esquerra, que prem el sobre amb força. Quan l’introdueix a l’urna, no pot contenir una llàgrima, que li llisca galta avall. És la primera vegada que vota. Té seixanta anys. L’Alfred és cec. Hi ha qui diu que no és cert, que ja fa temps que ho fa mitjançant els seus pares o sa germana. Però ell no ho sent així. No vol cap tapaforats. Per desgràcia, ja n’ha de menester massa cada dia. La societat no s’adona que, com tothom, les persones invidents volen poder viure per si mateixes, sense necessitar constantment l’ajuda de ningú. Però, com diu l’Alfred, nosaltres no hi veiem però la gent tampoc no ens veu. La ceguesa ens converteix automàticament en invisibles.

Tapaforats és una persona que supleix les deficiències d’una altra, l’absència d’algú, etc. Ah! I si us han fet una destrossa a casa, sapigueu que també és un paleta poc hàbil i matusser.