18 May

L’abella i la bèstia

per Maria Cirera

Cada dia l’esperava a la sortida de la feina. Mai no li deia res, però se la mirava amb el moc penjant, els peus girats, les mans premudes, l’expressió de l’esgarrat. Ella passava de llarg: en el repicar de talons, la seguretat, en la melena estirada, l’altivesa, en l’hàlit de perfum, la impermeabilitat. Vint metres, de la feina al cotxe, que recorria sabent-se observada sense haver gosat comprovar-ho mai. Pujava el cotxe i respirava alleujada. El fàstic, el temor i alguna cosa d’inexplicable li acceleraven el pols i les idees. «I si mai s’atreveix a declarar-me el seu amor d’idiota?».

El dia de Sant Jordi veu una rosa, els pètals a punt d’esberlar-se entre la força de les seves mans. Els talons es descompassen, la melena perd rigidesa, el perfum de la rosa ho emplena tot. Arriba al cotxe amb el bleix entretallat. Se sent salvada.

Pel retrovisor veu l’esguerrat com dóna la flor a la portera. La noia surt sempre al seu darrere després de tancar-ho tot. Les galtes se li encenen, un dolor punyent se li clava al torç. La fiblada d’una abella.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

* Copy This Password *

* Type Or Paste Password Here *