23 May

El declivi mundial de les coníferes

per Xavi Ballester

Va ser amb tres o quatre anys que en Joan Fontcoberta es va inventar la primera excusa de la seva vida. Sa mare li havia preparat una truita a la francesa per sopar. Un cop assegut a la taula, va fer el primer tall a la truita disposat a menjar-se-la, però, en veure com sobreeixia l’ou blanquinós mig cru, en Joan Fontcoberta es va inventar que li feia mal la panxa. Aquell vespre, se’n va anar a dormir sense sopar i un cop al llit li va costar agafar el son per culpa dels sorolls de la panxa buida.

D’ençà d’aquell sopar frustrat, la vida d’en Joan Fontcoberta ha estat una successió d’excuses, una darrera de l’altra, cada dia, per qualsevol motiu insignificant o bé per no haver d’afrontar les decisions importants que qualsevol ha de prendre al llarg de la vida. La inventiva d’en Joan Fontcoberta no té límits, capaç de crear un inesgotable ventall d’excuses, més hàbil, més precís i més convincent que qualsevol de les excuses d’un escriptor davant del full en blanc. Però la veritat és que en Joan Fontcoberta n’està més que fart de buscar excuses per a tot. Leer más

09 May

Mi aniversario sin mí

por Xavi Ballester

No se lo reprocho, de verdad que no.

A mí, en su lugar, me hubiese ocurrido lo mismo. El tiempo, dicen, lo cura todo, y de lo mío hace ya tantos años, demasiados, que incluso en ocasiones a mí me cuesta acordarme cómo vine a parar aquí, cómo fue exactamente. Me refiero a los detalles, cosas como el relieve de las baldosas, el color del coche, el nombre de la calle, si aún llovía, el ruido de las ramas de los árboles al viento…Mis compañeros me insisten que ya no tiene sentido preguntarse nada; esto, me dicen, también te lo enseñará el tiempo. Pero para mí, los detalles lo son todo, sin detalles no hay verdad. Cuando vienen a verme, ellos tampoco lo comentan, a lo mejor también lo han olvidado o sencillamente, después de tantos años, para ellos, ahí fuera, no tiene ningún sentido repasar cada momento, recrearse en cada detalle. Pasó y ya está, sin ningún significado ni razón ocultos.

No se lo reprocho, de verdad. De verdad que no. Leer más

25 Abr

Pèsols

por Xavi Ballester

Ahir a la nit vam arribar massa tard, feia massa fred i estàvem massa cansats. Hem dormit en llençols nets que feien olor d’algú que no érem nosaltres, envoltats de les nostres maletes velles que no vam tenir esma de desfer abans d’allitar-nos.

Tons pares ens han cedit l’habitació de matrimoni, tot un detall. Em llevo, no hi ets. Assegut a l’espona del llit veig que les maletes estan buides i la roba desada als armaris. M’agrada pensar que t’has afanyat a iniciar la conquesta de la casa, tot i que quan vas per feina no les tinc totes. Però aquest cop no tinc ganes de discutir més, ja vam discutir prou amb els del banc i no ens ha servit per a res. Aquest cop vull fer bé les coses, ho he decidit, m’hi esforçaré de debò.

Miro per la finestra: núvols. Ens espera un matí llarg. Baixo.        Leer más

04 Abr

Una conversa d’una conversa d’una conversa

por Xavi Ballester

Surto del despatx després d’un dia insuls com tots els dies insulsos al despatx. Arribo a la parada del bus que és com un embarcador abandonat per a mariners que han oblidat com es neda per tornar cap a casa. Al banc que algun dia havia estat groc hi ha una noia amb els cabells perfectament recollits en un monyo i que parla cridant pel mòbil: Leer más

21 Mar

No amarás

por Xavi Ballester

A los catorce años mi hermano Teo decidió enamorarse de las camareras, a pesar de mi advertencia de que eso de enamorarse de las camareras no era nada original. Sus intentos se prolongaron durante todo el segundo trimestre del curso, pero fracasó: los encuentros eran demasiado fugaces, apenas un “¿qué vas a tomar? Una Coca-cola, gracias”. La economía de un chaval de catorce años no daba para mucho más y por supuesto yo no estaba dispuesta a financiarle sus escarceos amorosos. Teo se dio por vencido justo con la llegada de la primavera, lo que le sirvió para romper otro de los mitos del amor. Leer más

07 Mar

Sense llençols (2a part)

por Xavi Ballester

(1a part)

L’àvia era una dona de mides grans. Alta, amb les espatlles amples i l’esquena forta, amb uns braços i unes cames fibrades, l’àvia tenia complexió de nedadora, tot i que, que jo sàpiga, mai havia practicat cap esport. Si no la coneguessis, diries que era una atleta retirada, d’aquelles que fa anys han deixat l’alta competició però el seu cos encara conserva les restes d’un passat gloriós i competitiu. L’abandó per arribar primera a la meta, però, ha estat fet a consciència i per aquest motiu el cos es mou amb tranquil·litat, sense presses. S’ha acceptat, no hi ha cap lluita dins seu. L’àvia tenia una boca generosa, que obria tota quan reia i mostrava unes dents blanques, encerclades per uns llavis fins i lleument rosats. Recordo les seves mans, grosses, amb un palmell llis i uns dits llargs, però arrodonits, sense que es marquessin els artells. Recordo que pensava que amb aquelles mans l’àvia podia arribar a tot arreu, que res s’escapolia dels seus dits. Tot i la seva grandària, eren unes mans tendres, que semblaven no prémer res amb força, però amb uns moviments precisos, cada dit al lloc exacte perquè mai res caigués d’aquelles mans delicades. En general, tots els moviments de l’àvia eren delicats i ferms al mateix temps. La seva complexió atlètica encara ressaltava més la feminitat dels seus moviments. Recordo com ajuntava i arronsava les cames per asseure’s amb els peus a sobre del sofà. Aquelles mans amb els dits allargats i molsuts no paraven de pentinar els seus cabells curts i poblats de canes; començaven des del principi del front i quan arribaven al final del clatell els premien amb força, com si no volguessin que se n’escapés cap ni un. Recordo que em sorprenia que l’àvia dugués els cabells més curts que el seu net i que els meus companys de classe. L’àvia mai se’ls va tenyir, la recordo amb els cabells curts i cada cop més grisos, però mantenint sempre una aparença de fortalesa i vitalitat. Leer más

21 Feb

Sense llençols

por Xavi Ballester

Ahir a la nit va morir l’àvia.

Quan hi penso, el primer que em ve al cap és la seva imatge plegant llençols al menjador de casa. Per fer-ho, lligava dues puntes aprofitant algun dels cargols que subjectaven els estants de la prestatgeria que presidia l’estança. Jo tenia quatre anys. Era una prestatgeria enorme, blanca, de conglomerat i xapat de melamina, tota plena de llibres. Un cop nuades les dues puntes, agafava les de l’altre extrem del llençol, es col·locava a l’altra banda del menjador, just darrera de la taula, i desplegava tot el llençol damunt del meu cap. Recordo els seus braços movent-se amunt i avall fins aconseguir estendre bé la roba. Era un moviment delicat però decidit. El llençol s’inflava i es desinflava cada cop que pujava i tornava a baixar lentament sobre meu. Leer más

07 Feb

Carla prefería a Papá Noel

por Xavi Ballester

Después de cuatro horas arrastrando los pies bajo la lluvia, el cojín empieza a resbalar por debajo del chaquetón. Son las diez y veinte, y sigue lloviendo. Una lluvia cada vez más pesada. Podría ajustarse el cinturón, una cinta inútil de plástico negro, pero si lo intenta la ropa puede desgarrarse y entonces sería peor. Sería dramático, definitivo.

El cojín se ha desencajado casi del todo y no hay manera de devolverlo a su lugar. Hace frío y sigue lloviendo. El chaquetón, rojo con una tira de velcro blanca en lugar de botones que apenas engancha, no abriga. Con las manos sujetándose la panza, aprieta el paso hasta encontrar refugio en la entrada de una tienda de animales. Mientras brega con el uniforme, los conejos y los peces de colores lo observan en silencio, en cambio los hámsteres lo ignoran y los loros callan. Intenta engancharse la barba blanca, pero las gotas de lluvia que le resbalan por las mejillas impiden que la cola se adhiera a la piel. Levanta la vista y se topa con los ojos diminutos que lo observan. De pequeña, Carla siempre había querido un perro, quizás porque siempre había sido una niña solitaria; de aquellas que si le preguntabas dónde había estado te contestaba que en ningún sitio. Carla no soportaba ver a los cachorros con las orejas caídas detrás de los aparadores, se arrodillaba ante ellos con las manos abiertas sobre el cristal como pidiéndoles disculpas en nombre del mundo. Es inútil insistir, la barba no se engancha. Leer más

24 Ene

INFÀNCIA 2.0.1.7. (Anotacions)

per Xavi Ballester

Al capvespre un grup de nens juguen a empaitar-se en un carreró sense sortida. El més esprimatxat de tots escup a un altre més aviat grassonet i després fuig corrents. Els altres nens riuen. El joc s’atura o potser tot just ara comença. El nen esprimatxat s’atansa a poc a poc al nen més aviat grassonet que acaba de rebre la seva escopinada. Mentre camina, amb veu de penediment li prega que si us plau no li faci res, que el perdoni, que no ho tornarà a fer. Just en l’instant que el nen més aviat grassonet accepta les disculpes, el nen esprimatxat és davant seu, somriu, acluca els ulls, pren aire i l’escup a la cara. Dues vegades. La baba li regalima lentament per les dues galtes mentre els altres nens riuen més encara.

(Nota de l’autor: Fora d’escena, en un balcó, un nen desconegut enregistra l’acció amb el seu smartphone d’última generació i ho penja al youtube d’on el narrador en copia la idea per escriure aquest microrelat.)

 

10 Ene

Almidón quemado

per Xavi Ballester

El taxi la ha dejado en la esquina, necesitaba caminar un poco antes de llegar a casa. En el tanatorio, las horas se alargaban como si nadie supiese cómo detener tanta mentira. Tampoco ella. Apoyada en la puerta, aún no quiere entrar, antes necesita sentir una vez más el frío de la noche en los pómulos.

Él siempre había ambicionado una casa en las afueras. No cesó de perseguir a clientes y cerrar ventas hasta que no consiguió firmar orgulloso el contrato de compra-venta con la misma estilográfica con la que firmaron los papeles del matrimonio. Una mañana, ella le comentó que prefería no moverse de la ciudad, que le gustaba el barrio. La nostalgia no es buena consejera, fue su respuesta. Después, con sus brazos fuertes y anchos, la abrazó por detrás como si fuese un oso. No era la primera vez que se dejaba convencer por su amabilidad categórica. El ático de alquiler, el cambio de coche, el viaje a Las Vegas, la operación de pechos, la niña, dejar el trabajo. Todo es por tu bien, mujer, le decía. Leer más