19 Sep

Merles (2a part)

per Xavi Ballester

Imatge cedida per Lu Garriga, la seva autora

Aquí la 1a part.

Lentament però decidida, col·loca les mans damunt dels braços de la butaca. Fa una llambregada al seu voltant, però no hi veu el que busca. Es neguiteja fins que per fi localitza el caminador d’alumini daurat al costat de la porta del passadís. Cada cop me’l posen més lluny, es pensen que no me n’adono, però jo ja ho sé ja que no volen que em mogui, volen que em quedi en aquesta cadiraSi, ja ho sé, potser ho fan amb bona intenció, però jo no sóc cap vella inútil. He d’explicar-ho al Quim i dir-li que per aquest cop no els castigaré pas….Quan era mestra també li recava haver de castigar els seus alumnes, però hi havia vegades que no tenia més remei. Malgrat que intentava inventar-se qualsevol excusa per disculpar les seves malifetes o dissimular les faltes d’ortografia, quan el director de l’escola apareixia per la classe no li quedava altra opció que treure el regle de fusta. Procurava picar els dits dels infants ben fluixet, just en el moment de l’impacte, donava un cop de peu a terra perquè el soroll fes creure al director que els picava com manava el reglament. Malauradament, els seus alumnes solien ser mals actors i no acompanyaven l’acció amb algun gemec o alguna ganyota de dolor, per la qual cosa el director acabava agafant el regle i ell mateix s’encarregava personalment d’administrar el càstig. Leer más

12 Sep

Merles (1a part)

per Xavi Ballester

Vindré, mare, demà

la nit haurà passat

de llarg aquest silenci

de colp definitiu.

(Teresa Pascual)

 

La seva és l’única finestra encesa. És l’última veïna que queda en tot l’edifici. Per això pot tenir el volum del televisor tan alt com vulgui. Ningú altre, llevat d’ella mateixa, el sentirà.

Tot i així, no ha pogut copsar el nom, era quelcom semblant  a “abraces” o “atanses” o potser ha dit “arcades”. És un nom estrany, ara mateix és incapaç de retenir-lo. Del que està segura és que té moltes “as” i juraria que mai no l’havia escoltat abans perquè, si ho hagués fet, segur que el recordaria o potser no…Quan la presentadora l’ha pronunciat amb la seva veu musical, el nom ha sonat esbatanat, un d’aquests noms que s’eixamplen en dir-los, que tenen una força natural i confiada. Ara bé, no entén, però, de què carai riu la presentadora ni per què manté aquest somriure estúpid ni tampoc per què no deixa d’estarrufar-se els cabells cada vegada que repeteix la notícia:

 Trobades mortes més de cinc mil merles el matí de l’Any Nou a l’estat d’Arkansas.  Leer más

20 Jun

Ploure de baix

per Xavi Ballester

Vaig arribar a la casa buida i em vaig tancar a l’habitació. No volia que el pare em veiés plorant. El primer dia, no. Amb la cara entaforada al coixí, la veu del professor ressonava més acusadora encara: A veure, la nova, qui va formular la llei de la gravetat? El pitjor van ser les rialles dels companys, com agulles clavant-se totes alhora arreu del meu cos. L’endemà, vaig pensar, serà pitjor.

També era la primera nit, la primera nit a la casa nova. El pare va arribar tard. Va obrir la porta de l’habitació, però em vaig fer l’adormida. Plovia. La pluja queia del cel com un sol cos pesat. No va parar de ploure fins que se’m van tancar els ulls.

En despertar-me, sense esmorzar, el pare em va fer caminar damunt la gespa xopa. Anàvem descalços, les gotes de pluja ens esquitxaven els turmells. “D’això se’n diu ploure de baix”, em va dir. Després va afegir que la mare no tornaria. Jo vaig preguntar-li si sabia qui havia inventat la llei de la gravetat. Newton, va respondre. Mai no l’havia sentit aquell nom, i, quan vaig arribar a la porta de l’escola, ja l’havia oblidat. No sabia què fer, ja havia entrat tothom, estava sola al carrer. Segur que el professor m’estaria esperant per preguntar-me de nou per la llei de la gravetat. Vaig girar cua, volia fugir corrents, però llavors vaig sentir un pessigolleig als turmells: el pare i jo, tots dos de nou amb els peus nusos damunt la gespa humida. No vaig recordar el nom de Newton, però vaig saber que el futur no hi entén de lleis i sense cap por vaig creuar la porta de l’escola.

 

06 Jun

La oreja

per Xavi Ballester

La respuesta del jefe del Departamento de Anatomía y Fisiología del Crecimiento siempre era la misma:

– No tiene por qué preocuparse, ya se lo he dicho, su metabolismo funciona como el de cualquier otra persona. Nuestras orejas no dejan de crecer mientras vivimos, de día y de noche, despiertos o dormidos, tristes o felices, 0,22 milímetros por año, impasibles, perseverantes, ajenas a todo. La única diferencia entre usted y yo es que su oreja izquierda ha acelerado su crecimiento exponencialmente. Me hago cargo que no deja de ser una molestia, pero no se preocupe por su salud, se encuentra perfectamente, nosotros cuidamos de usted-

Condescendiente, sin apenas mirarle a la cara. Sin embargo, las palabras del doctor ya no lo tranquilizaban. La verdad era que, llegados a ese punto de no retorno, más bien le traía sin cuidado lo que le dijera. Había asumido la derrota. Leer más

23 May

El declivi mundial de les coníferes

per Xavi Ballester

Va ser amb tres o quatre anys que en Joan Fontcoberta es va inventar la primera excusa de la seva vida. Sa mare li havia preparat una truita a la francesa per sopar. Un cop assegut a la taula, va fer el primer tall a la truita disposat a menjar-se-la, però, en veure com sobreeixia l’ou blanquinós mig cru, en Joan Fontcoberta es va inventar que li feia mal la panxa. Aquell vespre, se’n va anar a dormir sense sopar i un cop al llit li va costar agafar el son per culpa dels sorolls de la panxa buida.

D’ençà d’aquell sopar frustrat, la vida d’en Joan Fontcoberta ha estat una successió d’excuses, una darrera de l’altra, cada dia, per qualsevol motiu insignificant o bé per no haver d’afrontar les decisions importants que qualsevol ha de prendre al llarg de la vida. La inventiva d’en Joan Fontcoberta no té límits, capaç de crear un inesgotable ventall d’excuses, més hàbil, més precís i més convincent que qualsevol de les excuses d’un escriptor davant del full en blanc. Però la veritat és que en Joan Fontcoberta n’està més que fart de buscar excuses per a tot. Leer más

09 May

Mi aniversario sin mí

por Xavi Ballester

No se lo reprocho, de verdad que no.

A mí, en su lugar, me hubiese ocurrido lo mismo. El tiempo, dicen, lo cura todo, y de lo mío hace ya tantos años, demasiados, que incluso en ocasiones a mí me cuesta acordarme cómo vine a parar aquí, cómo fue exactamente. Me refiero a los detalles, cosas como el relieve de las baldosas, el color del coche, el nombre de la calle, si aún llovía, el ruido de las ramas de los árboles al viento…Mis compañeros me insisten que ya no tiene sentido preguntarse nada; esto, me dicen, también te lo enseñará el tiempo. Pero para mí, los detalles lo son todo, sin detalles no hay verdad. Cuando vienen a verme, ellos tampoco lo comentan, a lo mejor también lo han olvidado o sencillamente, después de tantos años, para ellos, ahí fuera, no tiene ningún sentido repasar cada momento, recrearse en cada detalle. Pasó y ya está, sin ningún significado ni razón ocultos.

No se lo reprocho, de verdad. De verdad que no. Leer más

25 Abr

Pèsols

por Xavi Ballester

Ahir a la nit vam arribar massa tard, feia massa fred i estàvem massa cansats. Hem dormit en llençols nets que feien olor d’algú que no érem nosaltres, envoltats de les nostres maletes velles que no vam tenir esma de desfer abans d’allitar-nos.

Tons pares ens han cedit l’habitació de matrimoni, tot un detall. Em llevo, no hi ets. Assegut a l’espona del llit veig que les maletes estan buides i la roba desada als armaris. M’agrada pensar que t’has afanyat a iniciar la conquesta de la casa, tot i que quan vas per feina no les tinc totes. Però aquest cop no tinc ganes de discutir més, ja vam discutir prou amb els del banc i no ens ha servit per a res. Aquest cop vull fer bé les coses, ho he decidit, m’hi esforçaré de debò.

Miro per la finestra: núvols. Ens espera un matí llarg. Baixo.        Leer más

04 Abr

Una conversa d’una conversa d’una conversa

por Xavi Ballester

Surto del despatx després d’un dia insuls com tots els dies insulsos al despatx. Arribo a la parada del bus que és com un embarcador abandonat per a mariners que han oblidat com es neda per tornar cap a casa. Al banc que algun dia havia estat groc hi ha una noia amb els cabells perfectament recollits en un monyo i que parla cridant pel mòbil: Leer más

21 Mar

No amarás

por Xavi Ballester

A los catorce años mi hermano Teo decidió enamorarse de las camareras, a pesar de mi advertencia de que eso de enamorarse de las camareras no era nada original. Sus intentos se prolongaron durante todo el segundo trimestre del curso, pero fracasó: los encuentros eran demasiado fugaces, apenas un “¿qué vas a tomar? Una Coca-cola, gracias”. La economía de un chaval de catorce años no daba para mucho más y por supuesto yo no estaba dispuesta a financiarle sus escarceos amorosos. Teo se dio por vencido justo con la llegada de la primavera, lo que le sirvió para romper otro de los mitos del amor. Leer más

07 Mar

Sense llençols (2a part)

por Xavi Ballester

(1a part)

L’àvia era una dona de mides grans. Alta, amb les espatlles amples i l’esquena forta, amb uns braços i unes cames fibrades, l’àvia tenia complexió de nedadora, tot i que, que jo sàpiga, mai havia practicat cap esport. Si no la coneguessis, diries que era una atleta retirada, d’aquelles que fa anys han deixat l’alta competició però el seu cos encara conserva les restes d’un passat gloriós i competitiu. L’abandó per arribar primera a la meta, però, ha estat fet a consciència i per aquest motiu el cos es mou amb tranquil·litat, sense presses. S’ha acceptat, no hi ha cap lluita dins seu. L’àvia tenia una boca generosa, que obria tota quan reia i mostrava unes dents blanques, encerclades per uns llavis fins i lleument rosats. Recordo les seves mans, grosses, amb un palmell llis i uns dits llargs, però arrodonits, sense que es marquessin els artells. Recordo que pensava que amb aquelles mans l’àvia podia arribar a tot arreu, que res s’escapolia dels seus dits. Tot i la seva grandària, eren unes mans tendres, que semblaven no prémer res amb força, però amb uns moviments precisos, cada dit al lloc exacte perquè mai res caigués d’aquelles mans delicades. En general, tots els moviments de l’àvia eren delicats i ferms al mateix temps. La seva complexió atlètica encara ressaltava més la feminitat dels seus moviments. Recordo com ajuntava i arronsava les cames per asseure’s amb els peus a sobre del sofà. Aquelles mans amb els dits allargats i molsuts no paraven de pentinar els seus cabells curts i poblats de canes; començaven des del principi del front i quan arribaven al final del clatell els premien amb força, com si no volguessin que se n’escapés cap ni un. Recordo que em sorprenia que l’àvia dugués els cabells més curts que el seu net i que els meus companys de classe. L’àvia mai se’ls va tenyir, la recordo amb els cabells curts i cada cop més grisos, però mantenint sempre una aparença de fortalesa i vitalitat. Leer más