21 Feb

Sense llençols

por Xavi Ballester

Ahir a la nit va morir l’àvia.

Quan hi penso, el primer que em ve al cap és la seva imatge plegant llençols al menjador de casa. Per fer-ho, lligava dues puntes aprofitant algun dels cargols que subjectaven els estants de la prestatgeria que presidia l’estança. Jo tenia quatre anys. Era una prestatgeria enorme, blanca, de conglomerat i xapat de melamina, tota plena de llibres. Un cop nuades les dues puntes, agafava les de l’altre extrem del llençol, es col·locava a l’altra banda del menjador, just darrera de la taula, i desplegava tot el llençol damunt del meu cap. Recordo els seus braços movent-se amunt i avall fins aconseguir estendre bé la roba. Era un moviment delicat però decidit. El llençol s’inflava i es desinflava cada cop que pujava i tornava a baixar lentament sobre meu. Leer más

07 Feb

Carla prefería a Papá Noel

por Xavi Ballester

Después de cuatro horas arrastrando los pies bajo la lluvia, el cojín empieza a resbalar por debajo del chaquetón. Son las diez y veinte, y sigue lloviendo. Una lluvia cada vez más pesada. Podría ajustarse el cinturón, una cinta inútil de plástico negro, pero si lo intenta la ropa puede desgarrarse y entonces sería peor. Sería dramático, definitivo.

El cojín se ha desencajado casi del todo y no hay manera de devolverlo a su lugar. Hace frío y sigue lloviendo. El chaquetón, rojo con una tira de velcro blanca en lugar de botones que apenas engancha, no abriga. Con las manos sujetándose la panza, aprieta el paso hasta encontrar refugio en la entrada de una tienda de animales. Mientras brega con el uniforme, los conejos y los peces de colores lo observan en silencio, en cambio los hámsteres lo ignoran y los loros callan. Intenta engancharse la barba blanca, pero las gotas de lluvia que le resbalan por las mejillas impiden que la cola se adhiera a la piel. Levanta la vista y se topa con los ojos diminutos que lo observan. De pequeña, Carla siempre había querido un perro, quizás porque siempre había sido una niña solitaria; de aquellas que si le preguntabas dónde había estado te contestaba que en ningún sitio. Carla no soportaba ver a los cachorros con las orejas caídas detrás de los aparadores, se arrodillaba ante ellos con las manos abiertas sobre el cristal como pidiéndoles disculpas en nombre del mundo. Es inútil insistir, la barba no se engancha. Leer más

24 Ene

INFÀNCIA 2.0.1.7. (Anotacions)

per Xavi Ballester

Al capvespre un grup de nens juguen a empaitar-se en un carreró sense sortida. El més esprimatxat de tots escup a un altre més aviat grassonet i després fuig corrents. Els altres nens riuen. El joc s’atura o potser tot just ara comença. El nen esprimatxat s’atansa a poc a poc al nen més aviat grassonet que acaba de rebre la seva escopinada. Mentre camina, amb veu de penediment li prega que si us plau no li faci res, que el perdoni, que no ho tornarà a fer. Just en l’instant que el nen més aviat grassonet accepta les disculpes, el nen esprimatxat és davant seu, somriu, acluca els ulls, pren aire i l’escup a la cara. Dues vegades. La baba li regalima lentament per les dues galtes mentre els altres nens riuen més encara.

(Nota de l’autor: Fora d’escena, en un balcó, un nen desconegut enregistra l’acció amb el seu smartphone d’última generació i ho penja al youtube d’on el narrador en copia la idea per escriure aquest microrelat.)

 

10 Ene

Almidón quemado

per Xavi Ballester

El taxi la ha dejado en la esquina, necesitaba caminar un poco antes de llegar a casa. En el tanatorio, las horas se alargaban como si nadie supiese cómo detener tanta mentira. Tampoco ella. Apoyada en la puerta, aún no quiere entrar, antes necesita sentir una vez más el frío de la noche en los pómulos.

Él siempre había ambicionado una casa en las afueras. No cesó de perseguir a clientes y cerrar ventas hasta que no consiguió firmar orgulloso el contrato de compra-venta con la misma estilográfica con la que firmaron los papeles del matrimonio. Una mañana, ella le comentó que prefería no moverse de la ciudad, que le gustaba el barrio. La nostalgia no es buena consejera, fue su respuesta. Después, con sus brazos fuertes y anchos, la abrazó por detrás como si fuese un oso. No era la primera vez que se dejaba convencer por su amabilidad categórica. El ático de alquiler, el cambio de coche, el viaje a Las Vegas, la operación de pechos, la niña, dejar el trabajo. Todo es por tu bien, mujer, le decía. Leer más

13 Dic

Revinclada

per Xavi Ballester

revincladaLi dónes voltes una vegada i una altra, i tornes a revisar els esdeveniments una vegada i una altra:

En queixalar-la, el cruixit de la poma esmorteïa el brunzit del trànsit de l’avinguda Diagonal just quan el peu esquerre trepitjà en fals la tanca groga de les obres de la nova biblioteca que sobresortia damunt de la vorera, el turmell va revinclar-se com un ressort enfurismat, el genoll es doblegà cap al costat contrari, la cama s’enlairà  just els segons necessaris perquè el maluc no rebés la força de retorn de la passa, vas ensopegar, vas caure endavant sense poder recolzar les mans enlloc per frenar la caiguda, vas rodolar per la vorera estreta, la teva panxa enorme rebotí just al cantell de la vorada, un esglai de dolor mig ofegat per la por va sortir de la teva gola mentre la mirada se’t perdia en el cel que giravoltava embogit, una munió de gent va envoltar el teu cos estès a terra, el trànsit es va aturar, veus desconegudes, algú que treu un mòbil, clàxons impacients, un crit anònim d’indignació, la tarda desfent-se en pinzellades groguenques damunt de les façanes, les taques verdoses dels plataners, al lluny sirenes que s’apropaven udolant el teu nom en una melodia funesta, l’ambulància aturada a tocar dels teus peus, el llambreig taronja intermitent enlluernant-te els ulls, els infermers que van baixar d’una revolada amb la determinació professional dels qui coneixen bé la seva feina, el fred llefiscós dels guants de làtex a la teva pell, la teva resistència irracional a deixar que ningú grapegés el teu cos indefens, l’opressió calenta del collaret d’espuma de poliuretà al coll, la pesada sensació de derrota al pit, algú que et va preguntar com et deies i en quin dia érem, l’esfondrament absolut, però de cop el cos que se t’elevava com si fos el d’algú altre i no pas el teu sense donar-te temps a respondre la segona pregunta, de sobte els bocins de cel esquarterat i les cares desconegudes havien desaparegut dins de l’habitacle de l’ambulància que enfilava l’avinguda Diagonal, de nou el crit de la sirena ara més apagat, les paraules de consol d’una cara desconeguda, les teves mans que instintivament subjectaven la panxa adolorida, la poma mossegada damunt la vorera envoltada de coloms que la picotejaven amb ànsia, l’arribada a l’hospital on tot es va tornar blanc, els passadissos blancs, les parets blanques amb un rellotge d’esfera blanca i una fotografia descolorida en què apareixia una infermera amb còfia blanca demanant silenci amb el dit als llavis, la porta blanca abatible, la llum blanca del fluorescent, la sala blanca, una bata blanca que s’atansa, el somriure del doctor que mostrava unes dents blanques abans de cobrir-se el rostre amb una mascareta blanca, la bata blanca, de nou el tacte lletós d’uns guants blancs de làtex, de nou paraules tranquil·litzadores no-pateixis-ara-notaràs-una-petita-punxada, la suavitat de la veu, l’amabilitat també blanca, el plor que va esclatar dins teu, el cansament infinit, el desmai i el despertar entre llençols blancs amb olor a medicament, la revinguda del plor en veure els núvols blancs a través de la finestra, la tornada a casa i ara que  ja fa més de tres mesos sense dir-vos bona nit abans d’apagar el llum i més de tres mesos que no pots suportar aquest silenci acusador que us llenceu l’un a l’altre com una pedra malgrat que tots dos sabeu que no n’hi ha de culpables però en necessiteu perquè tots necessitem culpables i per això encara es fa més difícil compartir el dolor perquè ara has après que el dolor ni uneix ni separa, el dolor senzillament constata l’absència del qui mai va estar amb vosaltres, i la buidor pregona que ha fet seva l’estança sense que vulgui marxar mai més, la mateixa estança on féreu l’amor una tarda de març, plovia, us havíeu demanat festa a la feina contents d’estimar-vos i d’haver decidit de tenir el fill que per una revinclada idiota no heu tingut.

 

 

16 Nov

La lluna i la pruna (2a part)

per Xavi Ballester

Los Jardines de la Menara están situados fuera de la medina, a los pies del Atlas. En cierta manera, son el contrapunto a la ciudad, un espacio de calma alejado del bullicio, un silencio a resguardo del desorden ordenado e incesante de los zocos, un claro en el que descansar la mirada sin que se tope con los muros del laberinto que forman las estrechas calles de la medina. Las de la medina son paredes hechas con modesta arcilla granate, parecen esconder un pasado glorioso y, al mismo tiempo, ser conscientes de la inevitabilidad del tiempo. Lo aceptan, se han librado a su paso sin resistirse porqué saben que la lucha es baladí. En cambio, en los Jardines de la Menara el tiempo ha desaparecido, se ha diluido en el espejo de las aguas someras del estanque presidido por el pabellón del sultán Sidi Mohammed. Leer más

08 Nov

Don Quijote torna a Barcelona

per Xavi Ballester

dsc_2985Al centre de Barcelona, assetjat per les ordes de turistes, encara queden refugis on tenen lloc esdeveniments profitosos, com així ha estat la conferència de Francisco Rico sobre l’arribada de Don Quijote a la ciutat, ara fa 400 anys, per obrir el programa Barcelona Novel.la Històrica a la Casa de l’Ardiaca (http://lameva.barcelona.cat/novel.lahistorica/es/programa).

Leer más

01 Nov

La lluna i la pruna

per Xavi Ballester

la-lluna-i-la-prunaAl atardecer, cuando el sol empieza a descender sobre la tierra, una leve brisa se lleva el calor que nos ha acompañado durante todo el día. Un polvo amarillento flota en el aire. El desierto queda lejos, al otro lado de las montañas, pero sigue con nosotros. Los jóvenes marroquís llenan la ancha avenida Amir Moulay Rachid; como un solo cuerpo, se dirigen hacia el oeste para refugiarse en los Jardines de la Menara. Chicas con hiyab, otras con largas cabelleras negras, solas o en grupo, caminan entre risas; parejas cogidas de la mano, grupos de estudiantes, adolescentes impetuosos, niños de mirada desafiante vestidos con camisetas de equipos de fútbol europeos: todos forman un río de juventud que rebosa ansias de vida y libertad sobre el asfalto. Tú y yo estamos dentro, andamos cogidos de la mano y nos dejamos llevar por la corriente que nos envuelve. Lejanas y al mismo tiempo tan cerca, las montañas del Atlas, siempre presentes, cuidan de nosotros. Hacía dos días que estábamos en Marrakech.

Leer más

18 Oct

Marcel i Herbert, una conversa al Mediterrani

per Xavi Ballester

Al s. XV, el mestre Manrique la va encertar de mig a mig en copsar una de les temptacions més freqüents de la condició humana: deixar-se endur per la nostàlgia i creure que “a nuestro parecer cualquier tiempo pasado fue mejor.”

Imbuïts en aquesta categoria de melangia balsàmica d’estar per casa, pronunciem sentències com ara “ja no queden cafès on escoltar bones converses”, frase que en George Willard podria haver pronunciat en qualsevol moment però que ja no ho farà.

Leer más