17 Ene

Comuniquem-nos

Un microrelat de David Vila i Ros

Jo estava convençut que eren els meus sogres. Fins que un dia ella em digué que es pensava que eren els seus, de sogres. En definitiva, que tenim uns senyors a casa que no sabem qui són, però què hi farem, els hem agafat estima i ens sap greu dir-los que marxin.
Microrelat inclós al llibre Ni ase ni bèstia(La Busca, 2010).

 
David Vila i Ros compagina la narrativa i l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.
 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

13 Dic

Purisme

Un microrelat de David Vila i Ros

 En Baltasar ha estat empresonat perquè no tenia els papers en regla. En Gaspar, acusat d’integrisme islàmic. En Melcior, per associació indeguda. Les vacants han estat cobertes per afiliats al partit que, tot i que no tenen cap mena de qualificació, almenys són obertament monàrquics.

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014) David Vila i Ros (Sabadell, 1977) 
 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

29 Nov

Eloísa

Un microrelat de Marta Finazzi

Gabriel Ríos era un nom fals. Me’l vaig inventar per creuar la frontera, però feia més de vint anys que el duia posat com si fos una segona pell. La meva identitat vertadera només s’insinuava en els dies de pluja, el meu balcó secret de la nostàlgia. Ningú no coneixia el meu passat, ni tan sols la meva dona. El dia que ens vam casar, el pare de l’Eloísa va venir a parlar amb mi. Em va mirar els ulls i va llegir en silenci perquè sabia que jo no era l’home que deia que era. L’Eloísa era l’única cosa que li quedava de la seva vida aspra del sud. Em va regalar una ampolla de brandi de Xerès perquè va dir que el respecte també es bevia. Era una bandera blanca. La vaig guardar a la vitrina del menjador com en un altar durant anys, però l’Eloísa va morir massa aviat. Llavors, tacats pel dol, el seu pare i jo vam obrir l’ampolla.

Microrelat guanyador del 3er Premi del «IV Certamen de Micorrelatos Cardenal Mendoza 2015». 
Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

08 Nov

Mirall

Un microrelat de Carles Castell Puig

 S’asseuen al meu davant. El noi —texans, samarreta, cabell curt— vincla el cos endavant, gira el coll cap a la finestra del tren i resta abstret. Ella —més gran, atractiva—  li fa una mirada ràpida i es posa a llegir.
 
Passats uns segons, el xicot inicia un balanceig que de seguida acompanya de forts gemecs. La noia estén la mà fins col·locar-la sobre el seu braç i li mormola eh, eh, va, va. Ell va aturant el moviment fins que torna a quedar-se embadalit. Un minut més tard, s’inicia de nou el cicle.
 
A mesura que contemplo com es va repetint l’escena, la seva conducta em va hipnotitzant. A la fi, comparteixo amb ell l’amenaça de les imatges que es formen a la finestra, la por que enrigideix tot el cos, l’angoixa que s’estén fins envair totes les vísceres i la convulsió final del cervell, que provoca l’embogiment i desferma la descàrrega incontrolable.
 
Sense adonar-me’n, l’ansietat i l’opressió també em tenallen a mi i acabo reproduint els moviments del noi. Em sumo als seus vaivens, primer, i al seu vagit, després, per acabar esclatant en un esgarip espantós que em capbussa en les tenebres. Llavors, la dona que tinc al meu costat m’amanyaga i em calma amb el seu eh, eh, va, va.


Carles Castell Puig (Reus, 1962) L’any 2008 el seu recull de contes satírics I… va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

25 Oct

Fumar mata

Un microrelat d’Aroa Periche

Avui, 29 d’octubre, és un mal dia. El cel està ennuvolat i no deixa que els raigs de sol es filtrin per les finestres. A més, la forta olor de tabac del meu marit impregna tota l’habitació.
Avui, 6 de gener, hi ha tempesta. El temps empitjora cada dia, igual que el meu matrimoni. Hem intercanviat els regals de reis. Feia temps que li preparava un àlbum de fotos i, en canvi, per part seva he rebut una escombra i un joc de ganivets.
Avui, 5 d’abril, és un bon dia. Per fi hem deixat enrere l’hivern i ha començat la primavera: els arbres han florit i els raigs de sol es tornen a filtrar per les finestres. Ja no fa olor de tabac i em disposo a netejar els ganivets.

Microrelat guanyador del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l’Ajuntament de Montornès i l’Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística). 
Aroa Periche Izquierdo, (Santa Coloma de Gramenet) 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

18 Oct

Corro i corro…

Un microrelat d’Alba Julian Solera

 Corro i corro, ja no tinc lloc on fugir. Sé que m’amagui on m’amagui ell sempre em trobarà. “Pare nostre que esteu en el cel…”. Al final acabo dintre l’amari dels nens. Sento que ve cap a mi. Els passos pesats pujant les escales; no puc parar de tremolar, sé que el final s’acosta. “Vingui amb nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat…”. Sé que no trepitjaré mai més aquesta casa, després de tant de temps i tantes històries viscudes. El grinyol de la porta de l’habitació em treu dels meus pensaments. L’armari s’obre i ell està allí: alt i fort, vestit de negre, mira al buit, però sap que sóc aquí. “…I deslliureu-nos de qualsevol mal”. Treu la creu; tanco els ulls, i a la vegada que declama amb veu greu “Senyor, allibereu aquesta casa dels mals esperits” el meu cos va desapareixent.

Microrelat d’Alba Julian Solera guanyador del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011). 

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

27 Sep

Tala

Un microrelat de Jordi Masó Rahola

El dia que es van conèixer, ella va consultar l’horòscop del diari: «Avui trobaràs l’home de la teva vida». La margarita desfullada confirmava el dictamen: «M’estima». El tarot no va oferir dubtes: mostrava la carta dels enamorats.
 
En l’escorça d’un arbre, van gravar els seus noms separats per un cor amb una fletxa travessada. Poc després, al bosc van construir-hi una urbanització: allò els hauria d’haver servit de presagi.
 
Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d’Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).

 

 

20 Sep

Caché

Un microrelat de Cristina Garcia González

Un home i una dona, al matí, troben uns excrements al jardí. Una merda fresca i tòxica que ha asfixiat l’herba cuidada tot fent un cèrcol. Massa grossa per ser ocell, massa fina per d’humà, massa bonica per ser de rata. L’home i la dona decideixen deixar, en fer-se fosc, un platet que conté menjar de gat enverinat. Pregunten a tots els veïns si tenen gats. Col·loquen tanques insondables a banda i banda de la propietat. Deixen una càmera rere la finestra que enregistra dia i nit per tal de descobrir el gat. Cada matí troben una nova caca. Les setanta-dues hores de gravació no han captat cap moviment. Però la merda és allà.


Vaig néixer el 1993, i vaig provar d’aprendre la llengua i l’amor dels meus pares i d’un món. Del fracàs, escric, i m’agradaria diferenciar-me dels altres en una solitud que no fos solitària, i que visqués permanentment oberta.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

13 Sep

Captiveris

Un microrelat de David Vila i Ros

Quan l’últim pres abandonà la presó, el carceller s’adonà que ningú no havia passat tant de temps entre aquelles parets com ell, que hi havia treballat des del primer dia. I aleshores sentí una sensació d’ofec.

 

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)


David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l’ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

06 Sep

Les croquetes de l’àvia

Un microrelat de Carme Dolz

Només de creuar el portal l’olor t’agafava pels turmells i et feia saltironejar, ballar escales amunt, lleugera com el vent. Un fil de sofregit s’escolava per sota la porta i et venia a buscar, penetrava en el teu nas i, com dos dits llargs, et feia elevar la barbeta estirant-te esglaó rere esglaó fins al segon pis. Quan la meva mare es posava a fer croquetes, tota l’escala n’anava plena.

Les tardes de dijous, en arribar d’escola, m’asseia al tamboret de la cuina i mentre berenava la veia traginar paelles amunt i avall, remenar la cassola dels rostits, fer anar amb traça un ganivet ben esmolat, eixugar-se amb el puny de la màniga la llàgrima de dol per la ceba de Figueres. Cada setmana les croquetes duien un farcit diferent, cada dijous m’esperava el joc de les endevinalles, tota una competició entre l’enginy i la creativitat de la mare i la meva memòria gustativa i fi paladar.

Pel meu aniversari, de formatge amb nous:

–Quan més petita és la nou, més soroll mou– deia la mare.

Per Pasqua, de bacallà i prunes:

–No facis aquesta cara, que aquestes prunes no són agres.

Per carnaval, tot s’hi val.

Dijous passat la mare, de tan segura que n’estava, em va donar una pista:

–És una recepta secreta, són les croquetes de l’àvia!

Allò no podia fer res més que tocar-me la moral i les vaig tastar:

–Hi trobo rostit? Pollastre? Bolets, cabrales, pernil, vedella, tofu, espinacs?

Després d’un parell d’hores d’anar-li al darrere, amb l’ego irritat i aprofitant que era a la dutxa, com qui no fa res vaig saltar-me les normes i li vaig dur un parell de croquetes a l’àvia a canvi del secret de la seva recepta, un fàcil suborn ara que feia mesos que jeia vint-i-tres hores al diàries al seu llit.

Però l’àvia no hi era, fora de les croquetes.


Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  http://carmedolz.wordpress.com/ on esbargir el meu petit cervell escriptor.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó