28 Jun

L’orgull de la família

Un microrelat de Josep-Ramon Bach

El van cridar de la serralleria Valldaura, on havia treballat de comptable tota la vida, perquè aclarís davant la policia judicial les irregularitats d’una partida antiga de diners no pressupostats.

–Adéu, Joan, fins després! –va acomiadar-se del marit, a la porta de casa, la senyora Malcontent–. Ho veus? –va advertir a una amiga que casualment arribava en aquell moment–. Fa dos anys i escaig que va plegar i encara avui el necessiten. Una joia d’home!

–I tant! –va corroborar, amb orgull, la confident.

Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut que acaba de publicar Edicions Témenos.

 


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

21 Jun

Desesperança

Un microrelat de Míriam Cendra

Tota la vida havia esperat que arribés la seva oportunitat. Després, tot va tornar a ser com abans.


Microrelat seleccionat al “VI Premi de Microrelats El Basar de Montcada, 2010”.

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

14 Jun

Combat

Un microrelat de Carme Ballús

Mentre en Joan Gubern cerca l’erecció fent desfilar un exèrcit de dones flamants i veu en el cos flàccid de la seva senyora, la Maria Garcia, les cuixes de la Sharon, els llavis molsuts de la Marilyn i els pits de l’Scarlett, ella col·labora a l’alçament, cada vegada més difícil. I ho fa amb la pròpia guerrilla: canvia la visió de l’envellit Joan per la cara d’en George, el cul eixerit d’en Brad, els ulls blaus d’en Paul.

Normalment, funciona. Costa una mica, sí, però funciona.

Però aquesta nit no hi ha hagut manera. I és que, farts de lluitar, en George s’ha lligat la Sharon, l’Scarlett s’ha endut en Brad a una festa i en Paul i la Marilyn se n’han entornat al cel.

En Joan i la Maria s’han mirat de dalt a baix, desolats: i ara què?


Nascuda al rovell de l’ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l’Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d’autoria conjunta “L’artefacte”. Ha publicat contes en reculls amb d’altres autors i dos reculls propis, “Portes endins” (Marcòlic, 2013) i “Amor, deixa’m dormir” (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

07 Jun

Una abella i una flor

Un microrelat de Laia Prat

Després d’anys d’investigació, Eduard Ribó i Cruz va ser el primer nen concebut a partir de la interacció directa d’una abella i una flor.

Van caldre proves i proves, hores de laboratori i diverses campanyes de micromecenatge per aconseguir aquest prodigi biològic; i que, per fi, uns pares poguessin explicar al seu fill que un dia una abella, Eduard, va acostar-se a una flor i va deixar-hi una mostra d’àcid desoxiribonucleic i, amb l’ajuda d’un equip científic multidisciplinar, el pare la va anar regant i la mare cuidant-ne els pètals, i al cap d’uns mesos, amor, vas néixer tu… feliç i aliè al debat biomèdic.


Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

31 May

Mal trago

Un microrelat de Josep Sampere

Una aranya el segueix dia i nit. És grossa com un puny, tota negra. El mira amb un somriure burleta. Per deixar de veure-la, ha de beure. Si beu prou, se’n va. Però avui té por. La tempesta de neu l’ha aïllat al cul del món. S’ha fet fosc i l’ampolla és buida. Una taca negra avança per la neu, s’enfila al cotxe i en traspassa el parabrisa amb un fibló transparent com un broc de vidre. De la punta comencen a rajar milers d’aranyes minúscules, que li entren a raig fet per la boca. “Quin mal trago”, pensa. I perd el seny.

Microrelat guanyador del concurs de microrelats de terror Uuh! 2015 a Igualada


Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

24 May

Pèrdua

Un microrelat de Jordi Bonet-Coll

D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos gossos, la paciència, molts cabells i el marit —fart de viure amb una dona tan perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.

 Microrelat guanyador del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)


Jordi Bonet-Coll (la Bisbal d’Empordà, 1969) ha publicat un conjunt de relats (T’arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999, una novel·la curta (S’ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l’any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Va escriure el guió del documental La Bisbal d’Empordà: 100 anys de ciutat i té contes publicats en tres reculls col·lectius. O sigui, només li queda la poesia (improbable) i una novel·la llarga (en procés).

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

17 May

Silenci

Un microrelat de Joan Pinyol

—Compte amb l’allau! —no va dir ell.


Microrelat inclòs al recull “Glops” (Petrópolis, 2009)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013). Manté el bloc personal www.joanpinyol.net

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

10 May

This is a job for

Un microrelat de Maria Rovira

Clark Kent recorria desesperadament i a supervelocitat (ja obertament indiscreta) les avingudes de New York, amb el fum de l’incendi ara a l’horitzó però amb el plor de la nena del 18è pis perfectament audible. «No pot ser, no pot ser».

Què se n’havia fet de les cabines telefòniques? I qui esperava que un ciutadà nord-americà es canviés en un locutori?


Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco. 

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

03 May

Acomboiat

Un microrelat de Lluís Julian Barrachina

En té la certesa, ho sap: algú o alguna cosa invisible camina al seu costat. Especula què o qui pot ser. Un fantasma o esperit del més enllà? Un àngel benefactor? Un dimoni malèvol? ¿O potser es tracta d’un ésser d’una altra dimensió de naturalesa material al seu món però immaterial en aquest?

De fa mesos que l’acompanya. Primer va ser una sensació imprecisa, una sospita, un mirar cap al costat esperant veure alguna cosa; després, de mica en mica, va ser una convicció, una presència sinó tangible sí que indefugible. I des de llavors que camina amb ell: quan va a la feina, quan recull les criatures a l’escola, quan passeja amb la dona. A tothora, sempre, quan camina la presència és constant al seu costat.

Què vol? Pretén alguna cosa? L’acompanyarà per sempre més? Arribarà a comunicar-se amb ell? Li demanarà que faci alguna cosa? L’atacarà? Es fa totes aquestes preguntes i encara unes quantes més: algú més s’adona que no camina sol? Si ho explica, el creuran? Demanarn proves? El prendran per boig?

Des que el té (o la té, o ho té) al costat ha sentit tota mena d’emocions: sorpresa, curiositat, neguit, excitació, por, aprensió, inseguretat, desànim… Però han passat molts mesos i encara que les preguntes persisteixen les emocions i les expectatives s’han esmorteït. Ara, després de tant de temps, la invisible companyia que a tothora l’acompanya només li provoca cansament, tedi i avorriment.

 


Lluís Julián Barrachina, barceloní, metge, està casat i té dues filles. L’any 2010 va publicar el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

26 Abr

Continuïtat

Un microrelat d’Ariadna Herrero

Amb un cor nou acabat de trasplantar, va anar a donar les gràcies a la vídua del donant.

Quan la va veure se’n va enamorar profundament.

Per segona vegada.


Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l’institut de Vilanova del Vallès. L’any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l’obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari “Cinc minuts abans no em suïcidi”.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó