11 Abr

La crinflacció del cumbreny

Un microrelat de Jordi Masó Rahola

El primer impacte va esquinçar la nau

com si fos un obrellaunes gegantí.

RAY BRADBURY, Calidoscopi

Els sensors d’hipermaneig havien detectat un entòmit que descrivia una òrbita helio-el·líptica al voltant de Sigma 7. Vaig entuscar les coordenades. L’anàlisi dels paràmetres de Frey eren taxatius: la crinflacció era imminent. Els gràfics Morris-Svenson i el Paradigma de Jones ho corroboraven. El capità va exigir una premanació. A contracor, vaig verificar el tablatge de mussems i brònquils. De passada, vaig demanar al meu assistent que comprovés els carbencs i els nivells de portecoil i benzamina. Amb els resultats a la mà, no em quedava cap dubte: si no entrompàvem el garbam, se’ns desfimbraria el trenc.

Vaig decretar una discrumpció urgent dels grufonys. La nau va fer un trifoll espantós, una virella rescumbrosa. «Es pot saber per què heu discrumptat els grufonys?», va protestar el capità, fora de si. Però l’arcam se’ns envintrollava i els torells nimfàtics es trengien. Un regum espès va contrifar el pengrer, va refisclar-lo. El capità renegava: «Escròtil putèfic!». Vaig còrrer cap a la baraula d’emprunament: calia fer una maniobra de cligregació. Però el tribec devia estintar-se perquè, mentre jo mirava de girlar les cletxines i les carbenyes, vaig sentir un brunc estifòl·lic que ens fesqueia. El rínjol va brumar-se, els xipridors s’aventraven, s’enllonguien, es marcofaven. Els compingidors no responien. La gatzina va empitrar-se. No quedava cap albúrmia estràfica, cap birlot, res. Tot era garbony i llúcul. Tranglòdia, frungícia, albort. «Anauli! Anauli!», cridaven els companys.

I l’entòmit va crinfladir. Escròtil putèfic!

La il·lustració és de Robert Hochstoeger


Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d’Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018)

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

21 Mar

Foscor

Un microrelat de Nikos Khuliaràs

Durant cinquanta-cinc anys ben bons, entre el miler d’homes que van viure —van menjar, van caminar, es van enamorar i van dormir— a la regió que va des dels camps de Bafra fins a dalt a la frontera amb Albània, no es va trobar mai ningú que estigués emparentat —ni que fos una mica— de cos o d’esperit amb en Geràsimos Gremos.

L’única relació que va aconseguir tenir en la seva vida l’anomenat Capità Tenalles va ser amb la vaca d’en Fotakis Dranas: aquella vaca blanca, amb taques marronoses, que pasturava l’herba del seu amo al costat del llac.

I va ser aquesta mateixa vaca que el va tornar a enviar a la foscor, a en Geràsimos Gremos, amb una sola coça que li va enganxar els òrgans genitals desprotegits l’estiu del 1963: la tarda del 17 d’agost.


Microrelat inclòs al recull L’altra meitat publicat per Males Herbes. La traducció és de Mercè Guitart.

 

Nikos Khuliaràs (1940-2015) va néixer a Ioànnina, Grècia. Fou poeta, escriptor, escultor, pintor i músic. Es llicencià en Belles Arts i, a banda de la seva reconeguda faceta literària, fou un dels pintors més importants de Grècia. Publicà una quinzena de llibres, entre novel·les, llibres de relats i poesia. Alguns dels seus relats es van publicar en revistes i diaris, i s’han traduït al francès, a l’anglès, al suec i a l’alemany. El 2007 va ser guardonat per l’Acadèmia d’Atenes pel conjunt de la seva obra.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

14 Mar

El poeta

Un microrelat de Ramon Pardina

El narrador hagués matat perquè l’anomenessin poeta. El guionista hagués matat perquè l’anomenessin narrador. El poeta hagués matat per guanyar-se la vida com el guionista.

Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia,Polònia, El Gran Dictat o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai, El jugador de futbolí que volia córrer la banda, L’home més feliç del món i El club dels homes amb bigoti.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

07 Mar

La bifurcació

Un microrelat de Beatriz Díaz Rodríguez

De tota la vida, la deixalleria era acabant el poble a la dreta, i el cementiri, a l’esquerra. Aquell matí, però, els veïns de Fossar de Dalt que van voler acomiadar al vell i conegut Tomàs, van haver d’agafar el camí de la dreta, tot fent pujada, segons el nou avís. Amb la pena ningú s’ho va qüestionar, la vídua amb els ulls plorosos no podia més que seguir els passos dels seus veïns, tot recordant i enyorant al vell Tomàs. De tornada, i fent baixada, les llàgrimes s’assecaven i acomiadar-se d’en Tomàs no es feia tan pesat. Varen començar les preguntes, qui hauria decidit aquell canvi? Estaria còmode en Tomàs dins d’aquella banyera rovellada tota l’eternitat? Arribats a la bifurcació es van creuar amb en Joanot, ben carregat amb la seva vella i trencada bicicleta, tot agafant el camí de l’esquerra sense aixecar la vista del terra per veure el nou avís. Ningú però va gosar en preguntar-li res. En part perquè en Joanot era el fill del nou alcalde i perquè aquella bicicleta ben mereixia un bon descans, les vistes i el sol de tarda del cementiri, perdó, de la nova deixalleria, no tenen preu. La seva pena però trigaria més en marxar, la nova deixalleria de tornada fa pujada.


Beatriz Díaz Rodríguez (Mataró, 1977) és llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses (UAB) i postgrau en Gestió de Continguts a Internet (ICT). És en el seu paper de mare de dos nens on fa de publicista, directora financera, gestora de conflictes i dinamitzadora d’actes diversos. Sempre ha escrit però mai s’havia llençat a fer-ho públic, és des de l’any 2016 que escriu microrelats i els comparteix.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

28 Feb

Nina

Un microrelat de Georgina Guixà

Semblava una nina, amb aquells ulls grossos i blaus, el nasset com un pessic i la boqueta menuda i vermella. Servia cafès al bar del poble i ell l’havia clissat de seguida. Tenia debilitat per les noies com ella, dolces i bufones. La va enamorar amb quatre paraules i dues mirades i la va portar a casa. Entre petons i carícies, ràpidament li clavà un obrecartes a l’orella i la deixà morta al sofà, sobre un toll de sang. La buidà sencera, l’omplí de cotó i flors, la vestí de seda i llaços i la profanà. En acabar, la col·locà al costat de les altres nines, mirant aquells ullassos blaus amb satisfacció.


2n premi concurs microcontes de por Uuh! d’Igualada 2016

Georgina Guixà (Igualada, 1986). M’he graduat en filologia catalana i tinc un màster en assessorament lingüístic i serveis editorials sota el braç, tot cursat a la Universitat de Barcelona. He treballat de correctora en diferents tipus de mitjans, he estat traductora una temporada i he tret el cap al món de la comunicació. Un cop a l’any faig incursions per terrenys víkings i m’endinso en la literatura nòrdica medieval. Em va la narrativa breu a l’hora d’escriure, però m’atreveixo amb tot a l’hora de llegir. El 2014 em vaig autoeditar un recull de contes titulat Entre llums i ombres, i segueixo acumulant material per a propers reculls. Publico articles en un blog de cine i col·laboro en un diari digital igualadí.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

21 Feb

Far

Un microrelat de M. Victòria Lovaina

T’agradaria viure en un far?, sentí la veu de l’amant a cau d’orella. I llavors notà la fiblada, els embats del llevant, l’escuma de les onades fent-la seva, el cabell estarrufat pels dits suaus i implacables del salobre i un remolí de llum irisada, voltant-la, devia ser  el primer vaixell de l’alba. Sí, amor, digué com un murmuri per por de desvetllar-lo, m’agradaria viure en un far.


Microrelat guanyador del 2on premi ex-aequo al Concurs de microrelats “Què és l’amor sinó…?” organitzat per Edicions 96. L’il·lustra “Bell Rock Lighthouse” de William Turner.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

14 Feb

El senyor i la senyora Tarrés

Un microrelat de Sílvia Riera

La senyora Tarrés treballa molt, parla poc i mai alça la veu. Quan acaba la jornada, se’n va corrents a casa on l’espera el seu marit invisible. El senyor Tarrés és un home tendre i apassionat, un aventurer que col·lecciona papallones invisibles. Es van conèixer en un viatge inventat a París i des de llavors són inseparables. A l’escalfor de la llar parlen de com els ha anat el dia, es prenen un cocktail i, les nits que estan més juganers, se’n van d’hora al llit. La senyora Tarrés és feliç com mai amb el seu marit invisible.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

07 Feb

Vermell

Un microrelat d’Olga Garcia Beneyte

La Fina mira com el líquid vermell, calent i viscós li regalima pel braç. Es mou lentament pel terra… «Queda bonic», pensa, «aquest vermell sobre el blanc de les rajoles».
Ella tan sols picava ceba…: «M’he enamorat, vull el divorci», li ha dit l’Albert. I ella: «És jove?». «Sí, es jove i prima».
«Prima…», sospira, «no calia…». La Fina porta trenta anys a dieta, des del primer embaràs. I s’havia apuntat al gimnàs per perdre aquells vint quilos sobrers.
Tampoc no calia el retret constant: «no fas més que engreixar-te i veure sèries». Ha tingut cura de la casa, dels tres fills, de la sogra, en pau descansi, i ara de la mare.
Els nens no li perdonaran, això que ha passat. Ara ja són independents, però no ho entendran. Ni la nena, que sempre n’ha estat molt del seu pare…
Es mira el marit estès a terra. Com ha mort de ràpid! Només li ha clavat el ganivet una vegada… Ha entrat suau a la carn i ha sortit tot tenyit de vermell.
L’Albert feia patxoca. Tan guapo, tan atlètic… I ara, mira-te’l, ara no és res, una taca vermella que dóna color i vida a la cuina.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

31 Ene

SELF-MADE MAN

Un microrelat de Jordi Masó Rahola

L’enginyer Jules Bonnard (1945-2000) va construir una màquina del temps que va transportar-lo al París ocupat pels alemanys. Va unir-se a la resistència francesa, va ser perseguit per la Gestapo, va tenir un idil·li apassionat amb una partisana i va ser testimoni de l’entrada de les forces d’alliberació aliades pels Champs-Élysées.

Però l’èxit de l’aventura no va ser complet: en tornar, la seva mare agonitzava. Abans de morir, li revelava un secret: Jules no era fill biològic del senyor Bonnard, sinó d’un atractiu camarada de laRésistance. «Un malparit que va desaparèixer després de deixar-me prenyada».

Microrelat inclòs al llibre La biblioteca fantasma.


Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d’Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

24 Ene

48 segons

Un microrelat de’Aida Chavarría

Li havien tornat a repetir, amb aires de grandesa, que la literatura només eren fantasies. Va decidir actuar. En ser a casa es va despullar davant el mirall, va agafar un bolígraf vermell de punta fina i va escriure’s unes línies sobre la pell. Ja ho tenia tot preparat i 48 segons més tard es va penjar.

L’endemà van trobar el seu cos nu de roba i aquell text tatuat a consciència que només una veu desvergonyida es va atrevir a llegir:

“48 segons

Li havien tornat a repetir, amb aires de burla, que la literatura només eren fantasies. Va decidir actuar. En ser a casa es va despullar…”

Ningú va gosar obrir la boca.

Ningú sabia si era la Realitat o la Literatura qui penjava d’aquella corda.


Microrelat guanyador de l’accèssit del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l’Ajuntament de Montornès i l’Oficina de català de Montornès (Consorci per a la Normalització Lingüística). L’il·lustra un fotograma de “The Pillow Book” (1996) de Peter Greenaway.

Aida Chavarria Solé (Jesús-Tortosa 1996), va iniciar la seva formació com a periodista tot i que ara és estudiant d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Escriu per gust o per necessitat des que era petita i acumula alguns premis de poesia i narrativa fins al moment. Ha publicat alguna entrevista i l’any 2013 va participar en la creació del projecte “Poesia Solidària”; amb el temps, però, li agradaria provar altres gèneres com el teatre o la novel·la. Al marge de les lletres, l’apassiona conèixer gent nova, se sent atreta per tot allò que sigui creatiu (com la moda) i practica el patinatge artístic de tota la vida. 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó