20 Sep

Caché

Un microrelat de Cristina Garcia González

Un home i una dona, al matí, troben uns excrements al jardí. Una merda fresca i tòxica que ha asfixiat l’herba cuidada tot fent un cèrcol. Massa grossa per ser ocell, massa fina per d’humà, massa bonica per ser de rata. L’home i la dona decideixen deixar, en fer-se fosc, un platet que conté menjar de gat enverinat. Pregunten a tots els veïns si tenen gats. Col·loquen tanques insondables a banda i banda de la propietat. Deixen una càmera rere la finestra que enregistra dia i nit per tal de descobrir el gat. Cada matí troben una nova caca. Les setanta-dues hores de gravació no han captat cap moviment. Però la merda és allà.


Vaig néixer el 1993, i vaig provar d’aprendre la llengua i l’amor dels meus pares i d’un món. Del fracàs, escric, i m’agradaria diferenciar-me dels altres en una solitud que no fos solitària, i que visqués permanentment oberta.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

13 Sep

Captiveris

Un microrelat de David Vila i Ros

Quan l’últim pres abandonà la presó, el carceller s’adonà que ningú no havia passat tant de temps entre aquelles parets com ell, que hi havia treballat des del primer dia. I aleshores sentí una sensació d’ofec.

 

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)


David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l’ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

06 Sep

Les croquetes de l’àvia

Un microrelat de Carme Dolz

Només de creuar el portal l’olor t’agafava pels turmells i et feia saltironejar, ballar escales amunt, lleugera com el vent. Un fil de sofregit s’escolava per sota la porta i et venia a buscar, penetrava en el teu nas i, com dos dits llargs, et feia elevar la barbeta estirant-te esglaó rere esglaó fins al segon pis. Quan la meva mare es posava a fer croquetes, tota l’escala n’anava plena.

Les tardes de dijous, en arribar d’escola, m’asseia al tamboret de la cuina i mentre berenava la veia traginar paelles amunt i avall, remenar la cassola dels rostits, fer anar amb traça un ganivet ben esmolat, eixugar-se amb el puny de la màniga la llàgrima de dol per la ceba de Figueres. Cada setmana les croquetes duien un farcit diferent, cada dijous m’esperava el joc de les endevinalles, tota una competició entre l’enginy i la creativitat de la mare i la meva memòria gustativa i fi paladar.

Pel meu aniversari, de formatge amb nous:

–Quan més petita és la nou, més soroll mou– deia la mare.

Per Pasqua, de bacallà i prunes:

–No facis aquesta cara, que aquestes prunes no són agres.

Per carnaval, tot s’hi val.

Dijous passat la mare, de tan segura que n’estava, em va donar una pista:

–És una recepta secreta, són les croquetes de l’àvia!

Allò no podia fer res més que tocar-me la moral i les vaig tastar:

–Hi trobo rostit? Pollastre? Bolets, cabrales, pernil, vedella, tofu, espinacs?

Després d’un parell d’hores d’anar-li al darrere, amb l’ego irritat i aprofitant que era a la dutxa, com qui no fa res vaig saltar-me les normes i li vaig dur un parell de croquetes a l’àvia a canvi del secret de la seva recepta, un fàcil suborn ara que feia mesos que jeia vint-i-tres hores al diàries al seu llit.

Però l’àvia no hi era, fora de les croquetes.


Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  http://carmedolz.wordpress.com/ on esbargir el meu petit cervell escriptor.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

28 Jun

L’orgull de la família

Un microrelat de Josep-Ramon Bach

El van cridar de la serralleria Valldaura, on havia treballat de comptable tota la vida, perquè aclarís davant la policia judicial les irregularitats d’una partida antiga de diners no pressupostats.

–Adéu, Joan, fins després! –va acomiadar-se del marit, a la porta de casa, la senyora Malcontent–. Ho veus? –va advertir a una amiga que casualment arribava en aquell moment–. Fa dos anys i escaig que va plegar i encara avui el necessiten. Una joia d’home!

–I tant! –va corroborar, amb orgull, la confident.

Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut que acaba de publicar Edicions Témenos.

 


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

21 Jun

Desesperança

Un microrelat de Míriam Cendra

Tota la vida havia esperat que arribés la seva oportunitat. Després, tot va tornar a ser com abans.


Microrelat seleccionat al “VI Premi de Microrelats El Basar de Montcada, 2010”.

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

14 Jun

Combat

Un microrelat de Carme Ballús

Mentre en Joan Gubern cerca l’erecció fent desfilar un exèrcit de dones flamants i veu en el cos flàccid de la seva senyora, la Maria Garcia, les cuixes de la Sharon, els llavis molsuts de la Marilyn i els pits de l’Scarlett, ella col·labora a l’alçament, cada vegada més difícil. I ho fa amb la pròpia guerrilla: canvia la visió de l’envellit Joan per la cara d’en George, el cul eixerit d’en Brad, els ulls blaus d’en Paul.

Normalment, funciona. Costa una mica, sí, però funciona.

Però aquesta nit no hi ha hagut manera. I és que, farts de lluitar, en George s’ha lligat la Sharon, l’Scarlett s’ha endut en Brad a una festa i en Paul i la Marilyn se n’han entornat al cel.

En Joan i la Maria s’han mirat de dalt a baix, desolats: i ara què?


Nascuda al rovell de l’ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l’Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d’autoria conjunta “L’artefacte”. Ha publicat contes en reculls amb d’altres autors i dos reculls propis, “Portes endins” (Marcòlic, 2013) i “Amor, deixa’m dormir” (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

07 Jun

Una abella i una flor

Un microrelat de Laia Prat

Després d’anys d’investigació, Eduard Ribó i Cruz va ser el primer nen concebut a partir de la interacció directa d’una abella i una flor.

Van caldre proves i proves, hores de laboratori i diverses campanyes de micromecenatge per aconseguir aquest prodigi biològic; i que, per fi, uns pares poguessin explicar al seu fill que un dia una abella, Eduard, va acostar-se a una flor i va deixar-hi una mostra d’àcid desoxiribonucleic i, amb l’ajuda d’un equip científic multidisciplinar, el pare la va anar regant i la mare cuidant-ne els pètals, i al cap d’uns mesos, amor, vas néixer tu… feliç i aliè al debat biomèdic.


Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

31 May

Mal trago

Un microrelat de Josep Sampere

Una aranya el segueix dia i nit. És grossa com un puny, tota negra. El mira amb un somriure burleta. Per deixar de veure-la, ha de beure. Si beu prou, se’n va. Però avui té por. La tempesta de neu l’ha aïllat al cul del món. S’ha fet fosc i l’ampolla és buida. Una taca negra avança per la neu, s’enfila al cotxe i en traspassa el parabrisa amb un fibló transparent com un broc de vidre. De la punta comencen a rajar milers d’aranyes minúscules, que li entren a raig fet per la boca. “Quin mal trago”, pensa. I perd el seny.

Microrelat guanyador del concurs de microrelats de terror Uuh! 2015 a Igualada


Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

24 May

Pèrdua

Un microrelat de Jordi Bonet-Coll

D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos gossos, la paciència, molts cabells i el marit —fart de viure amb una dona tan perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.

 Microrelat guanyador del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)


Jordi Bonet-Coll (la Bisbal d’Empordà, 1969) ha publicat un conjunt de relats (T’arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999, una novel·la curta (S’ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l’any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Va escriure el guió del documental La Bisbal d’Empordà: 100 anys de ciutat i té contes publicats en tres reculls col·lectius. O sigui, només li queda la poesia (improbable) i una novel·la llarga (en procés).

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

17 May

Silenci

Un microrelat de Joan Pinyol

—Compte amb l’allau! —no va dir ell.


Microrelat inclòs al recull “Glops” (Petrópolis, 2009)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013). Manté el bloc personal www.joanpinyol.net

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó