16 Feb

Estrip Art, “Anagnòrisi” per Artur Coll

 

Un feix de llum m’il·lumina,

tothom em mira, tothom em parla;

la llum amaga la meva soledat.

 

Miro enfora i els amics m’envolten,

sóc feliç, la vida em somriu;

la solitud és la meva companyia.

 

Camino endavant, sempre endavant,

he superat les adversitats;

sense ningú al costat ha estat fàcil.

 

El camí em porta noves fites

que incorporo a la meva motxilla;

compartides han de ser millors.

 

De vegades caic, i m’aixeco,

la gent s’ho mira i em dona ànims;

llurs mans resten impassibles

 

La meva mirada és fixa i decidida,

les meves accions ho són també;

ara ja no estaré mai més sola.

15 Feb

“John Ford a París”, Capítol 63

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (7a part)

I van córrer els primers rumors. Alguna gent desapareixia sense deixar rastre. De sobte no hi eren, no anaven a la feina, no visitaven la família, no tornaven a treure el nas pel seu carrer de converses, ningú sabia on podien ser. La majoria eren solters o solteres, així que era complicat saber perquè havien marxat sense dir res. Potser ho havien fet per no haver de suportar la companyia obligatòria. Només era un rumor, però. Ningú coneixia ningú que ja no hi fos. Per tant era factible que fos això. Havien fugit. Ben fet. Que els vagi bé allà on siguin.

Però aleshores va desaparèixer el germà d’un company de feina. I la tieta del Marcel. I poc després el vidu de la carnissera. Així que allò havia de ser una altra cosa. No estaven fugint. N’hi havia que tenien més de seixanta anys, per l’amor de Déu. A les cantonades cada vegada érem menys gent.  Ves a saber si ens graven des de una finestra. Ens volen atemorir. Hem de trobar noves maneres de reunir-nos. Fins que no les tinguem pensades més val passar desapercebut. Per ara casa i feina. Casa i feina i muts. Ben muts. Leer más

12 Feb

Corrosión, Cap. 38. Escritor

por Dioni Porta

Soy un juntaletras. Un exempleado de banca en paro que desde hace un par de años se dedica a juntar letras. Pero de veras que no sé lo que soy. A veces me siento escritor. No siempre. Otras veces no me siento nada. Ni siquiera lector. Ni siquiera persona. Lo que contrasta con esas ocasiones en las que soy escritor. Un escritor en mayúsculas. No es algo constante, pero tengo muy bien identificado cuándo va a ocurrir. No son sensaciones que surjan de la nada, pues como si de un fenómeno natural causa-efecto se tratara, esos momentos de alucinación en los que me siento escritor son la respuesta a una determinada desmesura de la soledad y la fiebre mental. A menudo no soy nada, no puedo ser menos, y la conciencia me habla con una crudeza y una atemporalidad que me fragmenta y entrecorta hasta convertirme en polvo. Muchos sabrán a lo que me refiero: una comprensión de la propia insignificancia que te deja sin halo, que te raja el alma como el cuchillo de la cebolla sobre un fresón. Te preguntas que para qué algo y te respondes que no hay respuesta. Antes, soportaba esos trances como cualquier otro individuo: con pasividad y tratando de obtener un poco de clemencia ofreciendo a cambio un pequeño ritual autodestructivo. Pero hará un par de años, en uno de esos instantes de oscuridad, empecé a escribir. Desconocía que la crudeza extrema pudiera  derivar en una fuerza mental inusitada y delirante, pero doy fe de que así es. Con la escarcha fría y húmeda de la nada sobre el espíritu, te sientes investido por la excepcionalidad de poder testimoniar ese desconsuelo lúcido en el que pacías hace apenas unos instantes. A menudo tomas el bolígrafo entre los dedos y lo que ocurre es suave e intrascendente, mientras que otras veces la mano empieza a moverse, como si fuera otro quien lo hiciera girar por ti Algo que en mi caso se construye a partir de pensamientos como el siguiente: Soy un autor divino, tocado por el espíritu crujiente de la literatura y de la poesía del desacuerdo constante y permanente, alguien que se inflige un daño irreparable que desaparece con las mismas prisas tontas con las que ha llegado. Feroz violencia que sientes en tu interior y que todavía te parece más salvaje cuando la trasladas a una escritura que existe a la vez de no existir. Ese es el fuego: ser escritor es eso, la llama de esa opulencia íntima en la que te dedicas a reconstruir una realidad a imagen y semejanza del delirio de la incomprensión. Luego está esa anomalía humana de depender de la opinión de los otros. De sentirnos lo que los demás deciden que hemos de sentirnos en base a determinados códigos y sus correspondientes prejuicios. Quién es escritor y quién no lo es. Asuntos como el de la publicación o el de la propia escritura: ¿de verdad queremos vivir en un mundo en el que la categoría de escritos (poeta, lo que sea…) queda reservada para quien culmina un manuscrito y lo envía a imprenta? Empezando por preguntarnos: ¿cuándo dejamos de sorprendernos ante esa locura que es un libro, cualquier libro? Pero no quiero perder el hilo, porque lo que me interesa es recordar: ¿por qué alguien debe decidir por nosotros lo que somos, nuestro género, nuestra identidad, si somos escritores o no?  Yo prefiero pensar que escritor es todo aquel que se viste como un escritor. Lo demás forma parte del circo. También de esa visión dulcificada de la literatura. Todo eso cuando estoy escribiendo como un loco, investido de literatura, poco antes de volver a desplomarme, de perder esta energía que extraña que me convierte en un bicho raro y escribiente.

09 Feb

Estrip Art, “Caracul” de Xavi Ballester

Per un moment, li ha semblat veure’l en una cantonada, en la mateixa posició, malgrat els anys: de cara a la paret, els braços caiguts, sense esma, sumís. La seva figura esllanguida se li ha aparegut del més profund i obscur de la seva infantesa, com si el temps no hagués passat, i l’obligués a transitar de nou per aquells anys de sadisme amb pantalons curts.

Però no pot ser, és impossible, de segur que no era ell, estem parlant de més de trenta anys, eren uns nanos. Fins i tot, ja no existeix ni l’escola, enderrocada no sap quan per aixecar una promoció de pisos de Núñez y Navarro. Tot i que, caram, aquella samarreta descosida era del mateix verd descolorit que la que duia aquell pobre desgraciat, i la tofa de cabells continuava igual de greixosa i escabellada. Com es deia? Caracul, estruç, podrit, alga amb potes…Si al menys li hagués pogut veure la cara, esclar que tampoc la recordava, la veritat, aquell nano sempre estava de cara a la paret. Ell preferia no veure-li el rostre mentre els altres el burxaven amb el llapis, li llençaven cagarros embolicats amb el paper de l’esmorzar o aquella vegada que li van omplir la motxilla amb els caps de rates i pardals morts. Coses de nanos, però que consti que ell no ho feia, ell només s’ho mirava, mirava i no deia res. A més, segur que ha estat una mala passada de la memòria, sempre juganera, ves a saber on para el Caracul. Avui és un dia especial, ara no deixarà que s’espatlli per una fogonada inoportuna del passat. Segueix caminant cap a casa, aquest vespre la família l’espera per sopar i abans vol passar-se pel concessionari a recollir el cotxe nou i donar-los una sorpresa en arribar. Com carai es deia el Caracul? És incapaç de recordar el nom…Apressa el pas, necessita allunyar-se d’aquella visió absurda i esvair cabòries. Per si de cas no es gira per mirar de cua d’ull, no fos cas que…

Atura el cotxe davant de casa. Durant tot el camí no ha mirat pel retrovisor, temorós que si alçava la vista es toparia amb el clatell del Caracul.  Obre la porta, els nens se li llencen al coll i l’omplen de petons, però és incapaç de correspondre’ls, no gosa ni tan sols tocar-los: un calfred el travessa de cap a peus en adonar-se que l’únic que li queda sense embrutir de la seva existència és la vaga esperança que els seus fills siguin millors que no pas el seu pare.

07 Feb

“John Ford a París”, Capítol 62

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (6a part)

En principi la força és seva. No sé què pot arribar a fer si li dono raons per denunciar-me. Tots hem sentit a parlar de casos extrems, tot i que no conec ningú que hagi patit represàlies en pròpia pell. Això acaba de començar i tothom va amb peus de plom.  Les proclames es fan al carrer, però a casa les actituds són més contingudes. Els homes de gris són cossos estranys que poc a poc naturalitzen la seva condició de nous membres de la família. Els nens estan encantats. És com tenir un ninot gros i viu a casa. Juguen amb ells encara que no interaccionin massa. El Ricardo comenta que el seu fill el fa treballar de valent fent cuinetes. L’home li va passant els ingredients (plastilina, caniques, pinces de penjar la roba) i el nen li fa provar els resultats. El Ricardo ens ho explica amb un somriure torçat a la boca. Si tingués fills jo faria exactament el mateix.  No m’exposaria a dir res que els posés en perill. Però resulta que estic solter i m’ha tocat un home de gris una mica particular. Representa la força de l’opressor i jo puc fer us d’unes condicions inesperades que equilibren una mica la situació, tot i que encara no tinc clar fins a quin punt. Per ara em dedico a observar. No en parlaré amb ningú fins que no tingui més clars els avantatges i inconvenients. L’home de gris és tan passiu que es fa difícil interpretar les seves reaccions. Vaig provant condicions lumíniques diferents i en general m’atreviria a dir que actua com una mala herba ben arrelada. La seva capacitat de recuperació és extraordinària. I amb tot, quan el deixo a les fosques, cau en una mena de desmai vegetal proper al coma. Si li pregunto què li passa em fa saber que no es troba bé amb un fil de veu. Després demana aigua. La seva relació amb els elements primaris de la natura és evident. Ell mateix sembla formar-ne part d’alguna manera poc humana. És més una cosa viva que una persona. Molt sovint tinc la sensació de tenir el seu destí a les meves mans, de poder-ne fer el que em doni la gana. La temptació és terrible. I jo no sóc tan constant com ell.

 

 

05 Feb

Corrosión, Cap. 38. Plaga de lectores

por Dioni Porta

Hace unos días soñé que la literatura se ponía de moda, desbancando a las series como fenómeno cultural del momento. Era uno de esos sueños sin trama, hongos que crecen alrededor de una idea, sin sentido ni narrativa, quedando a la vista que no son más que una estratagema de nuestra conciencia para invitarnos a reflexionar sobre alguna cosa.

Entre las cuatro paredes de mi sueño, por fin se hacía realidad uno de los objetivos tácitos de todos los que merodeamos el mundo del libro: contagiar al resto de la sociedad de nuestra pasión. Pero cuál fue mi sorpresa al constatar que esa proliferación de lectores entusiastas peleándose por ser los primeros en leer tal o cual novedad literaria, me provocaba una tristeza absoluta. Leer más

02 Feb

Estrip Art, “Addicció a l’adrenalina” d’Anna Marcet

 

Havia promès que no hi tornaria més.

Tot i que les parades estan separades segons el que venen, els colors i les olors es barregen en una combinació única que només existeix en els mercats petits. A fora fa calor. A dins, les senyores remenen el vano i expliquen que avui compren «extra» perquè tenen visita. Alguns senyors arrosseguen el carro amb cara de resignació. Els temps estan canviant.

El nen surt del no-res com una fletxa. Esquiva carros i senyores en un eslàlom elegant, atrapa un cap de lluç, fa un gir brusc i enfila pel passadís principal, amb el peixater trepitjant-li els talons. Escampa una dotzena d’ous i fa caure una safata de cigrons cuits.

Les senyores remenen el cap: «És bon nano, però és tremendo

Havia promès que no hi tornaria més, però és que és tan divertit!

L’objectiu principal és el peixater. Ell és el que es posa tot vermell i el persegueix amb el ganivet a la mà. Els altres dos només serveixen per assegurar-se la fugida. Però és que a més també el persegueixen i té la seva gràcia.

El nen vola rambla amunt i es refugia a la figuera de la plaça. No és gaire alta, però ho és prou com per que els panxuts del mercat no hi arribin.

– Ja baixaràs, ja! – Però tenen feina i aviat desisteixen.

A l’estiu la plaça fa olor de figues madures i de peix podrit.

 

I tot el poble el renya. I els pares el castiguen a l’habitació. I ell s’escapa per la finestra i surt a jugar. I el mestre el «pilla» i el crida l’endemà després de classe. I l’avi el fa empènyer la cadira de rodes parada per parada demanant perdó.

I ell diu que no ho farà més, però és mentida.

I acaba el càstig i, després del «cole», el nen torna al mercat.

Ha descobert un racó des d’on no el veu cap parada. Un angle mort. I tornem-hi:

Peix, ous, llegums. Figuera, crits. Càstig, escapada, perdó no ho faré més. És mentida.

«És bon nano, però és tremendo

El seu racó és secret. No hi ha mai ningú, tot i que té una porta metàl·lica que no sap on porta. Un altre dia mirarà d’obrir-la. Avui, però, agafa embranzida i tornem-hi.

Però ai! Algú el deu haver vist entrar, perquè avui el peixater anava sobre avís. Ha escampat gel al voltant de la parada. Una senyora o dues han comprovat, sense voler, que el terra ha quedat prou relliscós. Diuen que estan bé, que no tenen res trencat.

El nen fa el seu eslàlom, agafa una sardina al vol, intenta fer el gir.

PATAM!

Aterra amb la orella i rellisca, rellisca, rellisca fins que topa amb la parada d’ous. En cauen dues dotzenes. Tot plegat li queda molt bonic, molt artístic. Els llegums, aquest cop, només observen l’escena.

El peixater s’acosta amb el ganivet a la mà. Avui no està vermell i des de terra se’l veu molt més gran.

– He guanyat – li diu. L’agafa pel clatell i el porta a casa.

A l’habitació hi han posat reixes. Li han dit que és per què no hi entrin lladres, però és mentida.

L’avi se’l mira: «T’ho mereixes».

L’amo del bar de davant s’agafa als barrots: «S’ha de ser més intel·ligent, noi», i li pica l’ullet.

Les senyores se’l miren quan passen: «És bon nano, però és tremendo

Passa el càstig. El nen passa pel mercat. Aquest cop no corre i saluda tothom. El segueixen mirades tendres: «Veus com és bon nano?».

 

I el nen s’enfila a la figuera.

I els grans juguen a futbol a la plaça, que fa olor de figues madures perquè és estiu.

I el nen prova punteria amb les que té més a mà.

Oh, vaja. Aquests sí que en saben, d’enfilar-se als arbres.

I el nen no podrà córrer ni banyar-se en un mes, però tothom li ha signat el guix i això és divertit.

I els pares treuen la reixa perquè total, ara no li cal, i així li entra més el sol.

I l’amo del bar s’arrepenja a l’ampit: «Vols dir que això és el més intel·ligent que se t’ha acudit?»

I el nen arronsa les espatlles i mira l’avi de reüll.

 

Quina velocitat agafaria si es deixés caure rambla avall amb la cadira? Si apunta bé, encertarà la porta del mercat i xocarà contra el lateral de la parada de peix. Sona divertit!

 

31 Ene

“John Ford a París”, Capítol 61

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (5a part)

Arrossego l’home de gris fins al sofà i li apropo un got d’aigua. Corro a obrir totes les persianes i la llum exterior omple la casa de colors. Quan torno al menjador l’home de gris ja seu a taula i mira més enllà de la finestra amb posat inexpressiu. Tanmateix, sembla haver recuperat totes les facultats i respiro més tranquil. Jo no l’hi he volgut mai mal a ningú i no començaré a fer-ho ara. Aquesta vigilància imposada és el despropòsit més gran imaginable, però això no treu que m’hagi d’aprofitar de la debilitat d’una persona que ni tan sols sé per quina raó fa el que fa. Ni ho sé ni sóc capaç d’imaginar-m’ho. Igualment, no és correcte i no ho faré.

– Et trobes bé?

-Sí.

-T’has marejat, oi? Leer más

31 Ene

Corrosión, Cap. 37. Rosales

por Dioni Porta

“Se lee como se vive.” “Hacia nuestro carácter acabará tendiendo nuestra actitud lectora.” Hete aquí un par de ejemplos de frasecillas redondeadas que intentan recordar que la lectura no es un simple gesto casual y espontáneo, sino que detrás de la misma se acaba configurando todo un despliegue de predisposiciones que se nutre —cómo si no— de nuestras características personales.

Cada día estoy más y más atraído por esa idea: la ciencia de la lectura. En ese sentido, se habla poco de la importancia de invertir en favor de una cultura lectora que se afiance en las buenas costumbres y hábitos. Del mismo modo que se nos trata de educar en una cultura gastronómica o de la salud, se olvida que la lectura requiere una técnica y un conocimiento para ajustar las circunstancias necesarias para que el ejercicio resulte satisfactorio. En ese marco se encuadraba mi autocrítica por no haber leído Pornografía de Gombrowicz en las condiciones apropiadas y haber acusado al pobre autor polaco de nuestro fracaso compartido. Leer más

25 Ene

“John Ford a París”, Capítol 60

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (4a part)

Arribo a casa, baixo les persianes i tanco les llums. Li dic a l’home de gris que tinc mal de cap i m’estiro al llit. Faig veure que dormo i paro l’orella.

Silenci absolut.

Obro una parpella i el veig a la cantonada nua de la paret. Dempeus, repenjat,  estàtic, amb el barret abaixat i els ulls camuflats. Les espatlles li estiren l’abric cap el sostre. Les cames li pengen com si pengessin d’un penjador.

Sembla una planta ofegada d’aigua.

Sembla un animal mort de fa dies.

Sembla un ninot de drap.

Li pregunto si no es cansa d’estar tot el dia sense fer res. Diu que una mica sí. La veu sona més apagada que aquest matí. Li dic que no puc dormir i m’aixeco. Vaig a la cuina i em prenc un Gelocatil. Obro una finestra i la llum de mig matí ho omple tot de colors. L’home de gris ja seu, tan gris com sempre, al bell mig de la claror.

M’assec al seu costat i deixo passar l’estona.

Me’l miro atentament.

Ell mira els fogons.

Diria que no pensa en res.

Té els ulls clars i l’expressió neutre.

És fàcil imaginar-se tanta matèria gris, el seu potencial, tota l’energia emmagatzemada per no-res.

Li pregunto si té alguna afició.

La tele, diu.

M’aixeco i torno a tancar-ho tot, aquest cop amb més deteniment. La cuina i el lavabo deixen passar llum i en tanco les portes. La resta queda a les fosques. Ja no veig el perfil dels objectes. Em conec la casa i busco el camí fins el sofà. Passo per davant de la taula i trepitjo alguna cosa tova. M’ajupo i la ressegueixo amb les mans.

No em trobo bé, diu l’home de gris quan li toco el rostre.

Obro la llum del menjador i corro a buscar un got d’aigua.