30 Jun

Declaració d’amor, per Dioni Porta

Declaro que vull ser la substància (ara elèctrica ara mucolítica ara gas ara pedra ara què) que s’obri pas a través del que faci falta. Siguin dificultats. Siguin interseccions que no es creuen. Sigui la reincidència. Sigui entre les escletxes. Del que faci falta fins a arribar a tu. Fins a l’autèntica tu. Fins a convertir-me en una síntesi incandescent a favor teu. En el rovell que es mereix un ésser històric com tu. Un ésser flexible i articulat com tu. Un ésser invulnerable al temps i a les seves manotes com tu. Com tu. I jo, previst. I jo, previst i preparat. Per travessar-te com un raig. Com una brotxeta. Com l’amor de la teva vida. Mentre et dic coses precioses. Que seré dúctil i mal·leable per tu. Que les teves aigües seran la meva religió. Que moriria de fàstic per tu. Que vull ser la riba de les teves ones. Xarop de la teva tos. El teu tallaungles i la teva crema hidratant. La teva llar i la teva dildo i el teu cafè del matí. Mentre t’espero. Mentre et dic que t’espero. Mentre et dic que no puc esperar més. I aquí estic. I tu ho saps. Compartint el meu desesper amb tu. Mentre et dic coses úniques. Que vull ser la teva substància. Que vull ser la teva insubstància. Que vull ser la teva elecció d’absurd. Que mai m’acostumaré a tu. Jo poso la tristesa i l’humor. Tu, la ira i el carisma. Amb amor t’ho dic. Serem collonuts. Gairebé irreals. Gairebé imaginaris. Gairebé casuals. Parlaran de nosaltres. Amb el cor i el fetge t’ho dic. Amb els ronyons i la punta de la fletxa. Amb les ulleres t’ho dic. T’ho dic. T’ho declaro, eh, idea meva?

23 Jun

Collage d’Ignasi Mateo, Text de Miquel Bauçà

Collage d’Ignasi Mateo, Text de Miquel Bauçà

Amb la punta d’una espasa,

 Fitoraren-li ambdós ulls,

 al fill gran de la comare…

Ara, com un eixorbat,

 Ha de viure de la rifa…

Ell no és rancuniós,

 No obstant la feta impúdica…

A trenc d’alba és el primer

 a esberlar els tous flocs de boira

 i a trobar volenterós

 l’espai just que l’allibera

i el gombolda tot seguit…

Qui pogués com ell encara

 tenir els peus mercurials….!

Miquel Bauçà

‘En el feu de l’Ermitatge’

 

16 Jun

“Somnis a la carta”, Olga Guinart

Aquesta història li va passar a un amic d’un amic meu. M’ho va explicar el meu amic Ferran un dia després de fer uns “montaditos” a prop de l’estació de França.

El seu amic, August, que devia rondar la quarantena, sempre havia tingut una manera de ser despistada, d’aquesta que sovint se li atribueix als genis o als científics, només que ell no era cap geni ni cap científic, o si ho era, encara no s’hi havia posat en ferm. Era despistat i prou. Rient, m’explicava que era capaç de sortir de casa amb sabatilles i adonar-se’n quan ja feia mig matí que caminava per Barcelona…o que un cop va haver d’anar a urgències després de rentar-se les dents amb pintura a l’oli…  Leer más

09 Jun

“I com menja?”, Anna Marcet

El meu marit s’ha convertit en una llegenda. Tot el barri en va ple: Hi ha un home que viu sense cap, com les cuques.

N’hi ha que es pensen que és una disfressa, que el porta amagat dins del coll de la camisa. Però la veritat és que el va abandonar en un racó d’un descampat, a prop de Ripollet.

Tan buit estava, que ara que no té cap pesa gairebé el mateix que abans. En el moment de l’abandó ja no era res més que una closca buida, una carcassa lleugera i fràgil. La família em diu que hauria d’anar-lo a buscar i guardar-lo en un lloc segur. Vés a saber quines coses horribles li poden passar a un cap que no pot córrer. Sincerament, a nosaltres ens és ben igual si algú el trepitja o el fa servir per encendre un foc. El meu marit no el necessita i jo no tinc cap ganes de tornar a mirar aquells ulls desesperats. Som més feliços així.

Ell ara està aprenent a caminar amb un bastó de cec. Vam provar de posar-li un gos guia, però a la organització ens van dir que, tècnicament, ell no és cec, i que per tant no li pertoca un gos. Tenen raó, el meu marit hi veu, tot i que l’única cosa que veu és el cel sobre el descampat. O sigui que vam comprar un bastó. Ja fa el camí al súper gairebé sense ensopegar, i el noi que omple les prestatgeries és prou amable i li omple el carro amb tot el que porta apuntat a la llista.

Els del súper també s’alegren d’aquest canvi. Abans, quan tenia cap, només feia servir la boca per queixar-se. Pobre noi, el mosso del súper, que l’havia d’aguantar mentre cridava que havia trobat uns iogurts caducats, o que a qui se li acut posar cereals i draps de la pols en el mateix prestatge.

Es preocupava per tot, el meu home. Abans, de joves, no era així. Quan ens vam conèixer era un home alegre i ple d’energia. Però noi, trenta anys de decepcions laborals fan forat. El pobre, mira que s’hi ha esforçat, però no li han donat mai un ascens. Segueix tenint les mateixes responsabilitats i gairebé el mateix sou que quan va entrar a l’empresa amb vint-i-quatre anys. Les noves generacions li han anat passant al davant i ara els seus caps podrien ser els seus néts, i el tracten com si fos un vell amb alzheimer.

A sobre s’ha de sentir cada comentari… “No et queixis, que com a mínim tens feina fixa. T’hauries de sentir afortunat, amb els temps que corren”. “Potser és que el teu destí no és progressar a la feina, sinó a la vida”, li diuen. Au, aneu a cagar. No dubto que vulguin animar-lo, però de bones animetes, l’infern n’és ple.

Les injustícies passen factura i el meu marit, últimament, les havia començat a pagar amb la salut mental. Un dia em va cridar. A mi. I un altre dia em va aixecar la mà. No em va arribar a tocar. Jo vaig aixecar la barbeta i el ganivet de tallar cebes i me li vaig encarar. Es va posar a plorar com un nen. Sóc conscient que no em cridava a mi, no m’aixecava la mà a mi, sinó a la vida. Però noi, si he de rebre jo, no hi ha tracte.

Vam provar de fer vacances, anar a teràpia, pastilletes de l’alegria, exercici regular, sortir de festa com quan érem joves, fer més vida social, fer menys vida social, dormir més, classes de cant, reiki, menjar sa… I el meu marit s’anava tornant gris. Parlava en somnis i rondinava despert. Totes les converses acabaven en crits o en plors. El sexe es va acabar.

Un dia li vaig mirar als ulls quan el sol li venia de cara. Al fons de tot de les pupil·les li vaig veure l’altre cantó del crani. Tenia el cap ben buit. L’única cosa que feia aquella pilota era nosa.

Ara que no té cap, el meu marit torna a ser l’home de qui em vaig enamorar. És tot cor, carinyós i alegre, servicial, enèrgic. No sabeu quines nits passem, els veïns ens miren de reüll a l’ascensor, tant de soroll que fem – bé, que faig jo, perquè ell ara es molt silenciós en tot.

Ja no es preocupa per res, ell, i és ben feliç així. Objectivament, no ha canviat res: Segueix amb la seva feina de merda, que tindrà fins que es jubili, i segueix amb les mateixes rutines grises i avorrides. Però noi, ara que ho viu tot des dels impulsos de l’estómac, ho viu tot des d’una perspectiva tota nova.

Jo? Jo trobo a faltar aquella mata de cabells, però ja feia dies que l’havia perduda. I de xerrar, ja n’anirem aprenent. Ara ens comuniquem millor que en els últims deu anys, i dibuixar lletres a la palma d’una mà no és cap cosa difícil, cada cop hi tenim més pràctica.

 

02 Jun

“Estrella invitada”, por Karmen

 

Desde pequeña siempre he soñado ser una súper heroína, ayudar a la gente anónimamente me hace sentir bien, me da subidón. El problema viene cuando resulta que no tengo ni dinero, ni poderes sobrehumanos, ni capa, ni nada típico de superhéroe, así que mal lo llevo para llevar a cabo las superheroicidades soñadas.

En mi entorno conozco personas cuyas existencias cotidianas son tristes y anodinas y sus semblantes en consecuencia. Y a mí no me gusta, seguro que puedo hacer algo para cambiarlo, he de pensar. Y por fin llegó la idea, escuchando la canción del ramito de violetas, ésa cuya letra  dice algo así como que un marido escribe cartas de amor y envía violetas anónimamente a su propia esposa que cree tener un admirador secreto, y eso la hace “secretamente” feliz.  Mi cabeza, sobreexcitada por la idea empezó a trazar un plan: Si, voy a repartir amor en forma de mensajes y ése va a ser mi poder para hacer feliz a los demás. Suena cursi, tal vez lo sea, pero cuánto más lo pensaba, más me gustaba la idea. Leer más

19 May

Estrip art

 

Evoco, per Núria Ros Obrador

 

Discretament,

tenyit de porpra,

el cel del passat

m’apropa calidesa

en vessar lleixiu sobre el marbre de la cuina.

 

Eixida d’olors,

moreno de sol d’estiu,

llum  de flors i de fruites,

tot ple de fang per fer pastetes

i de racons per amagar-se

a tota pressa.

Sempre corrent

però sempre en present.

 

So d’ocells que són persones,

ràdio de galena xafant closques,

estones perdudes per aprendre el què ja toca.

 

I sempre,

fugida endavant

sortint de puntetes

per la porta del darrera.

 

 

05 May

Estrip art

 

Calamarsets, per Eva Arnal

La senyora Maria sempre dorm fins a les vuit. S’incorpora, estira la cadeneta del llum de ferro, es posa les sabatilles i recorre el passadís fins a la cuina amb un lent balanceig. Mentre s’escalfa la llet, torna a fer el camí, apuja la persiana del menjador i encén el televisor. Tornant a la cuina, la veu del presentador es va fent petita. Esmorza el menjador, davant el programa del matí.

Divendres, però, es lleva a les set. La finestra de l’habitació no tanca bé i ha passat mala nit. Podria avisar el veí de dalt, pensa, però després es diu que ja ho arreglarà diumenge l’Andreu, quan hi vagi amb les nenes pel seu aniversari.

Fins no fa gaire, la senyora Maria cosia, però darrerament un lleuger tremolor a la mà dreta li fa la guitza, i passa les hores amb l’agulla entre els dits, contemplant la vida des de la finestra. Leer más

28 Abr

Estrip art

 

Hisingen, per Júlia Díez

Hisingen

Underbart regn, en handfull stillhet

Lars Norén

No cau la nit,

Ciutat obsessionada en

No fer-se fosc

 

Els occidentals són tots silenciosos,

No utilitzen paraigües quan plou

I beuen cafè

 

A un se li fa amè observar-los,

Des del murmuri que se sent

Per les cases baixes

O a Brunnsparken,

Quan recordes que marxaràs

 

Com ja llavors fas fer,

Com sempre estàs fent,

L’abandó d’un nord per

Un altre i aquesta

Sensació d’irrealitat,

 

Un país que sempre existeix

Perquè mai no es troba