Havia promès que no hi tornaria més.
Tot i que les parades estan separades segons el que venen, els colors i les olors es barregen en una combinació única que només existeix en els mercats petits. A fora fa calor. A dins, les senyores remenen el vano i expliquen que avui compren «extra» perquè tenen visita. Alguns senyors arrosseguen el carro amb cara de resignació. Els temps estan canviant.
El nen surt del no-res com una fletxa. Esquiva carros i senyores en un eslàlom elegant, atrapa un cap de lluç, fa un gir brusc i enfila pel passadís principal, amb el peixater trepitjant-li els talons. Escampa una dotzena d’ous i fa caure una safata de cigrons cuits.
Les senyores remenen el cap: «És bon nano, però és tremendo!»
Havia promès que no hi tornaria més, però és que és tan divertit!
L’objectiu principal és el peixater. Ell és el que es posa tot vermell i el persegueix amb el ganivet a la mà. Els altres dos només serveixen per assegurar-se la fugida. Però és que a més també el persegueixen i té la seva gràcia.
El nen vola rambla amunt i es refugia a la figuera de la plaça. No és gaire alta, però ho és prou com per que els panxuts del mercat no hi arribin.
– Ja baixaràs, ja! – Però tenen feina i aviat desisteixen.
A l’estiu la plaça fa olor de figues madures i de peix podrit.
I tot el poble el renya. I els pares el castiguen a l’habitació. I ell s’escapa per la finestra i surt a jugar. I el mestre el «pilla» i el crida l’endemà després de classe. I l’avi el fa empènyer la cadira de rodes parada per parada demanant perdó.
I ell diu que no ho farà més, però és mentida.
I acaba el càstig i, després del «cole», el nen torna al mercat.
Ha descobert un racó des d’on no el veu cap parada. Un angle mort. I tornem-hi:
Peix, ous, llegums. Figuera, crits. Càstig, escapada, perdó no ho faré més. És mentida.
«És bon nano, però és tremendo!»
El seu racó és secret. No hi ha mai ningú, tot i que té una porta metàl·lica que no sap on porta. Un altre dia mirarà d’obrir-la. Avui, però, agafa embranzida i tornem-hi.
Però ai! Algú el deu haver vist entrar, perquè avui el peixater anava sobre avís. Ha escampat gel al voltant de la parada. Una senyora o dues han comprovat, sense voler, que el terra ha quedat prou relliscós. Diuen que estan bé, que no tenen res trencat.
El nen fa el seu eslàlom, agafa una sardina al vol, intenta fer el gir.
PATAM!
Aterra amb la orella i rellisca, rellisca, rellisca fins que topa amb la parada d’ous. En cauen dues dotzenes. Tot plegat li queda molt bonic, molt artístic. Els llegums, aquest cop, només observen l’escena.
El peixater s’acosta amb el ganivet a la mà. Avui no està vermell i des de terra se’l veu molt més gran.
– He guanyat – li diu. L’agafa pel clatell i el porta a casa.
A l’habitació hi han posat reixes. Li han dit que és per què no hi entrin lladres, però és mentida.
L’avi se’l mira: «T’ho mereixes».
L’amo del bar de davant s’agafa als barrots: «S’ha de ser més intel·ligent, noi», i li pica l’ullet.
Les senyores se’l miren quan passen: «És bon nano, però és tremendo!»
Passa el càstig. El nen passa pel mercat. Aquest cop no corre i saluda tothom. El segueixen mirades tendres: «Veus com és bon nano?».
I el nen s’enfila a la figuera.
I els grans juguen a futbol a la plaça, que fa olor de figues madures perquè és estiu.
I el nen prova punteria amb les que té més a mà.
Oh, vaja. Aquests sí que en saben, d’enfilar-se als arbres.
I el nen no podrà córrer ni banyar-se en un mes, però tothom li ha signat el guix i això és divertit.
I els pares treuen la reixa perquè total, ara no li cal, i així li entra més el sol.
I l’amo del bar s’arrepenja a l’ampit: «Vols dir que això és el més intel·ligent que se t’ha acudit?»
I el nen arronsa les espatlles i mira l’avi de reüll.
Quina velocitat agafaria si es deixés caure rambla avall amb la cadira? Si apunta bé, encertarà la porta del mercat i xocarà contra el lateral de la parada de peix. Sona divertit!